Un dels ecos mediàtics del cap de setmana subratlla que el concepte Tercera Guerra Mundial hagi sigut trending topic . És la manera digital de digerir una amenaça que, per a les víctimes, aplica la crueltat ancestral de la tragèdia. Ho recorda Carlos Alsina a Onda Cero: “Bombardejar las instal·lacions nuclears d’un país és bombardejar un país”. Que l’amenaça de guerra sigui trending topic respon a un termòmetre de la conversa pública que convé no sacralitzar si deshumanitza els fets.
Fa anys, durant una de les manifestacions més multitudinàries de l’Onze de Setembre, a la retransmissió de RAC1 van proposar convertir el concepte croquetes en trending topic i, en pocs minuts, ho van aconseguir. Era un exercici de pedagogia mediàtica que relativitzava la importància que atorguem a les xarxes socials. En el cas de la tercera guerra mundial, el fenomen pot funcionar en sentit contrari. Fins i tot suposant que els bombardejos sobre l’Iran no fossin trending topic , són el símptoma d’un horror esfereïdor. Un horror que els mitjans intenten controlar a través del coneixement dels experts, la divulgació històrica i geopolítica, la propaganda i una contenció que no agreugi l’expansió de la violència i del pànic.
Els tecnicismes ajuden a crear una asèptica distància de seguretat amb l’horror
Les dades tècniques ajuden a crear una asèptica distància de seguretat. Potser per això, es parla de la quantitat de bombarders ninges i d’unes bombes amb capacitat d’enfonsar-se fins a seixanta metres sota terra. Els tecnicismes creen una sensació de vertigen que, en comptes d’apropar-nos al drama, en dispersen l’ona expansiva. Repetim que cada bomba llançada a l’Iran pesava 13.000 kg. Per curiositat, miro a veure quant pesava la bomba que, aviat farà vuitanta anys, va arrasar la ciutat d’Hiroshima: 4.400 kg.
A l’escola d’estiu de les Joventuts
Socialistes, el president Salvador Illa apuja el to i, en perfecte castellà, respon al president José Maria Aznar amb una arenga que podria resumir-se amb una frase d’abast relatiu: “Una mica més d’humilitat!”. A Ràdio 4, Joan López Alegre recomana a Illa que, tenint en compte les circumstàncies que viuen el PSOE i el PSC, no abusi del reny i la indignació i Carles Fernández li recorda que, a les comissions de control parlamentari, la indignació forma part de la “litúrgia del tall de veu”, que lluita perquè el cabal de la repetició en reculli la càrrega polèmica i alimenti una màquina de la immediatesa, cada vegada més enfangada. A la Ser, Antón Losada repeteix que “Trump no està al seu millor moment” i recorda que la supremacia tecnològica dels atacs quirúrgics és un mite que pretén maquillar la pròpia
incompetència. També és bo recordar que repetir que un autòcrata, un dictador o un president votat democràticament no estan en el seu millor moment és una estratègia que té precedents
–verbigràcia, Francisco Franco– de solvència discutible.