El m´rd lògic avui seria parlar de la calor que fa. Però no ho faig perquè no serveix de res, perquè com més en parli més m'atabalo i perquè segur que hi ha altres temes. No pot ser que tot ho reduïm a xerrades d'ascensor.
Tinc un amic, advocat il·lustre, que es va trobar amb un noi a l'ascensor. El meu amic, president honorari de la companyia amb centenars d'advocats en les diferents plantes per on passava l'ascensor, li va preguntar amablement en quin departament estava, des de quan, si estava content… xerrada d'ascensor.
El noi va arribar al seu pis. El meu amic continuava. Es va acomiadar dient el seu nom. Aleshores, l'advocat jove, amb cara de sorpresa, li va dir: “¿Vostè existeix?! Jo pensava que era una marca!”.
Jo també soc una marca, que, per alguna raó que desconec, és més important que ser un simple senyor
El meu amic estava feliç. Salvant les moltes distàncies, a mi em passa una cosa semblant. Jo també soc una marca, que, per alguna raó que desconec, és més important que ser un simple senyor.
Em passa sovint. Que un tema em porta a un altre. Aquesta vegada ha estat una frase, que m'ha traslladat a la reunió anual de la junta d'accionistes d'una empresa familiar. El president, reunit en un hotel amb els accionistes -la seva dona, els seus fills, gendres, cunyats i altres familiars, amb qui s'avé molt i que es reparteixen dividends substanciosos- repassa amb ells, compte per compte, el balanç de la societat. Al final, sempre repeteix: “I això és el Capital, que, per alguna raó que desconec, sol aparèixer en el Passiu”.
Acabem d'estrenar l'estiu. Però encara que la temperatura estava desmarxada, encara era primavera i a mi la primavera m'agrada molt. És veritat que, pel canvi climàtic o perquè aquest any ve així, ha fet molta calor.
I la primavera, febrosa o normal, em porta al festival de Sanremo del 1956 i a Franca Raimondi, que el va guanyar amb la canción Aprite le finestre,
A un altre amic li va agradar i a la seva família i als seus amics els va dir que li agradaria que la cantessin en el moment de la seva mort, perquè li semblava que li parlava d'obrir-se a l'esperança joiosa de la vida eterna. Conec almenys un tros d'home que la hi va cantar des de lluny, empassant-se les llàgrimes, quan es va assabentar que havia mort.
Lee tambiénDe Canà a l'enòleg i al Suprem
A la cançó, Franca deia que com que és primavera, “obriu les finestres a nous somnis”.
I fins aquí arribo, en l'esforç -amb la calor que fa!- per no queixar-me, per no unir-me a la repetició constant de com de malament que estan les coses, d'entendre que el Capital és la diferència entre el que es té i el que es deu; per tenir criteri, sabent que, objectivament, hi ha coses bones i coses dolentes.
Perquè, perdoneu-me l'embarbussament, per alguna cosa soc una marca.