Voldria fer servir les paraules més temperades per referir-me a un tema cabdal: l’anomenat històricament problema català, que és el problema de l’estructura territorial de l’Estat. Em sento obligat a fer-ho perquè hi ha qui distorsiona la meva posició, bé titllant-la de mutable o bé de favorable a la imposició violenta d’un Estat unitari. És fals. Des de l’any 2005 hi ha innombrables testimonis escrits que la meva tesi ha estat aquesta:
1) Desenvolupament de l’Estat autonòmic fins a convertir-lo en un Estat federal ple.
2) Admissió del dret d’autodeterminació per a totes les comunitats autònomes que no s’avinguin a integrar-se en aquest Estat federal, i reivindiquin un règim singular diferent dels constitucionalment ja admesos. I, avui, em mantinc ferm en aquesta mateixa idea. Vegem per què.
El passat dia 2, el Palau de la Música cridà a l’uníson “independència!” en un acte organitzat per Òmnium Cultural, en què hi havia presents el president Illa, diversos expresidents de la Generalitat i l’actual president del Parlament. Es lliurava el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que recaigué en Pere Lluís i Font, qui aprofità el seu parlament per rebutjar el bilingüisme, ja que “no hi ha pobles bilingües”.
Aquesta contumàcia evoca una pàgina històrica, que té un alt valor exemplar. Durant la Segona República es plantejà el problema català, que s’intentà resoldre mitjançant l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia. El debat a les Corts republicanes donà lloc a dues intervencions contraposades. Per Azaña, el problema català és un problema polític, que té una solució política, mentre que per a Ortega és un problema irresoluble, que només es pot conllevar. Però sis anys després, el 1938, Azaña va escriure que la qüestió catalana perdurarà “com una font de pertorbacions (…) i és la manifestació aguda, més dolorosa, d’una malaltia crònica del poble espanyol”.
Em reafirmo en l’alternativa: o un Estat federal (mai confederal) o autodeterminació
Gairebé un segle després, penso que Ortega i el darrer Azaña tenien raó. Des que, a l’inici dels anys noranta, vaig començar a escriure sobre aquest tema, sempre vaig defensar una sortida federal per a Catalunya (el seu reconeixement com a nació històrica i cultural, competències exclusives en llengua, ensenyament i cultura, un límit a l’aportació al fons de solidaritat més una agència tributària compartida, i un referèndum per acceptar o rebutjar aquesta proposta).
Però el 17 d’octubre del 2005, després de l’aprovació pel Parlament del nou Estatut, vaig publicar a El Periódico un article titulat “Fi de trajecte personal”, en què vaig dir que l’Estatut “s’havia elaborat amb la mateixa mentalitat amb què es facilita la informació meteorològica a TV3: d’esquena a Espanya” i que estava redactat “sense cap voluntat regeneradora d’Espanya ni modernitzadora del seu Estat, i amb la sola voluntat d’articular un sistema català amb tota la independència que la realitat permeti, sense plantejar frontalment la demanda d’independència formal”. En conseqüència, vaig passar a defensar aquesta alternativa: o un Estat federal (mai confederal) o autodeterminació. I així, el meu llibre España desde una esquina (2008) porta com a subtítol “Federalismo o autodeterminación”.
Lee tambiénUn pacte de salvació nacional
Em reafirmo en aquesta alternativa, malgrat el rebuig universal, tenint en compte que hi ha en marxa un nou procés, ja arrelat, a la recerca, no d’una independència formal, sinó d’una independència material (que Espanya no estigui present a Catalunya). Un nou procés que té el suport encobert de “la tercera Catalunya”, és a dir, bona part de les grans institucions socials, dels mitjans de comunicació, de les organitzacions empresarials i dels ciutadans.
Ningú sap el resultat d’un referèndum, però, si a Gran Bretanya va vèncer el Brexit, Catalunya podria optar per la independència. Preveient-ho, Azaña digué a Barcelona, el 1930, que si Catalunya decidís “remar sola al seu vaixell, seria just permetre-ho (…) i desitjar-vos bona sort fins que cicatritzada la ferida poguéssim establir al menys relacions de bon veïnatge”. Jo diria el mateix, concretant-ho així: bon vent i bona mar!