Per evadir-me urgentment de la realitat, penso que el millor serà escriure sobre música. No sospito l’embolic en què m’estic ficant. I em tiro de cap a escoltar el Concert per a piano núm. 1 de Brahms, aquesta explosió sensorial que el meu cos ja se sap de memòria. Pot ser que estigui una mica obsessionada amb aquesta obra de profunditats marines. La interpretació de Bruno Leonardo Gelber és passional i delicada com la llepada d’un jaguar. Sento aquesta versió perquè durant la lectura d’Opus Gelber, de Leila Guerriero , em va semblar estar sopant amb ella i el pianista argentí, en cadascuna de les entrevistes, tocada per la ploma incisiva i misteriosa de l’escriptora.
El cas és que li explico a un amic que aquesta nit escriuré sobre música i tal. I a l’esmentar la nota musical de la tonalitat de l’obra, com sempre, m’apareix el seu color. És una cosa natural, mecànica, que no comento mai. Però aquesta vegada se m’escapa que com que Brahms és de color daurat, la seva música també ho és, encara que, si prens consciència que aquest concert és en re menor, la cosa llavors es tenyeix de blau anyil. El meu amic m’escolta amb cara de pòquer i jo em sento una mica sola en això. Tu no veus colors en les notes musicals o en les vocals?, pregunto. Noto que es pensa que parlo en to poètic. Li aclareixo que em refereixo a uns colors que apareixen en la ment, sense més ni més. En el meu cas, en les notes i les lletres, però també en els dies de la setmana. I en les persones. Ell, per exemple, és completament verd pàl·lid.
Els dimarts són grocs, la lletra ‘a’ és blanca, la nota do és vermella, igual que la meva mare
Li explico que no és que li vegi la cara verda. És el color que evoca la seva persona en el meu pensament, no sé per què. És una cosa colorista que fa la meva ment al seu aire. Els dimarts són grocs, la lletra a és blanca, com els diumenges, la nota do és vermella, igual que la meva mare. Com que el meu amic creu que m’ho invento, indago a Google i redescobreixo, esclar, la sinestèsia cromàtica: una característica neurològica particular, que es podria deure a connexions inusuals de diverses parts del cervell.
Lee tambiénCosas de la vida y sus raspas
En realitat, ho havia llegit fa temps, a Musicofilia, d’Oliver Sacks. Potser li hauria de preguntar a alguna psicòloga per què tenia aquest tema, tan íntim, mig oblidat. Si els colors mentals m’acompanyen sempre. Sinestèsics del món, busquem-nos als carrers i fundem un club. Hi ha molt a parlar.