La setmana passada, Pedro Sánchez va sentir l’efecte mur dels maratonians. Aquesta sensació es produeix al voltant del quilòmetre 30, quan la fatiga és extrema i disminueix significativament el rendiment. Aquest fenomen succeeix quan el cos passa d’utilitzar el glucogen a dependre del greix com a font d’energia. Sánchez acumulava molts quilòmetres a les cames i l’ escàndol dels tres tenors ( Ábalos, Cerdán i Koldo) ha resultat ser un pendent molt costerut després de tant esforç. Va encertar el president reunint-se amb Salvador Illa, el divendres 20, ja que en la vida real és un corredor de proves de fons, que sap que el millor per sortir del defalliment de l’efecte mur és reduir l’ansietat, tenir pensaments positius i visualitzar la meta. I consumir gels o barretes energètiques per reprendre forces.
En la cimera de l’OTAN, Sánchez va recuperar la seva capacitat de capgirar les adversitats, de tornar a sentir les seves cames en aquesta cursa per intentar arribar fins a la meta del 2027. En va tenir prou amb mostrar-se ferm en la seva posició sobre la despesa militar, mantenir a distància Donald Trump i sortir en un extrem (i un pas més) en la foto de família, perquè així ho reflectís la història. El president nord-americà es va mostrar amenaçador, però tampoc no va buscar l’enfrontament amb el seu col·lega espanyol, mentre Rutte li cantava el Magníficat (“El Senyor va fer en tu meravelles”). Com a contrapunt, Alberto Núñez Feijóo, no ens va dir què pensa de l’exigència de l’OTAN, ni de les amenaces de Trump. Resultaria una novetat que aportés una narrativa pròpia sobre les qüestions de política internacional, més enllà de les seves al·lusions a les mentides de Sánchez.
Lee tambiénL’efecte TACO
El president del Govern central, després de la seva davallada energètica, torna a sentir-se amb força per seguir endavant i restaurar la moral dels seus. Aquesta setmana, el jutge Peinado ha tornat a fer de les seves en el cas Begoña Gómez, i Felipe González ha perdut la brúixola a Onda Cero. Però lluny d’acovardir-lo l’un i l’altre, ha tornat a agafar el ritme de marxa. L’únic problema és que, més que una marató, la política espanyola s’ha convertit en una cursa d’obstacles. Però de Sánchez se’n pot esperar tot menys l’abandonament.