A l’article que vaig publicar fa dos mesos sobre l’economia de la defensa em manifestava favorable a augmentar-ne la despesa espanyola fins al 2% del PIB, que és ara la mitjana europea. Assenyalava així mateix la dificultat d’encaixar-ho amb el també necessari augment en polítiques socials. Concloïa que és difícil, però que es pot fer si l’augment es gradual i l’economia creix.
Entendreu la meva perplexitat quan dos mesos més tard ens trobem parlant del 5% i, encara més, que els estats europeus en siguin entusiastes. Sembla una frivolitat.
L’estranya unanimitat té una explicació fàcil: el missatge s’envia a Trump el 2025, però la fita es fixa per al 2035. És simplement una fugida cap endavant, a l’espera d’un canvi d’humor de Trump o d’un nou president.
Però no tot és comèdia. La situació europea en defensa està marcada per dues realitats que, juntes, ens posen en una situació dramàtica: la guerra d’Ucraïna i la hostilitat de Trump cap a la UE. Congelar el front a Ucraïna és vital per contenir Putin. Però alhora, és dubtós que aquí i ara ho puguem fer sense tecnologia americana.
La negociació amb els EUA no acabarà sent sobre la xifra de despesa en defensa. Europa, lògicament, s’haurà de pagar les seves guerres, costin el que costin. Però amb una bona planificació europea ho pot fer sense arribar al 5%. La despesa russa no arriba a l’1% del PIB de la UE més el Regne Unit. Certament, Rússia té una potència nuclear superior a l’europea, cosa que implica, ai las, que aquesta haurà de ser també una preocupació. En tot cas: si ara no tenim paritat de defensa és per la nostra fragmentació i ineficiències en la despesa.
La confrontació seriosa serà sobre si l’enfortiment de la defensa el podrem fer tot arribant en un període raonable a la independència estratègica, o bé si Trump ens voldrà vassalls i, aprofitant la debilitat present, ens voldrà imposar una dependència permanent de la seva tecnologia i equipaments, amb el benefici addicional d’augmentar les seves exportacions, quelcom que valora en extrem.
El tret diferencial pel que fa al 5% és que l’opinió pública espanyola és menys procliu a fer la gara-gara als EUA
Caldrà doncs navegar les aigües entre Putin i Trump. Ho sabrem fer? L’objectiu és disposar d’una capacitat de defensa autònoma i d’escala suficient per contenir, tot el temps que faci falta, Putin, o altres amenaces. No crec que arribem al punt de tenir unes forces armades europees. M’imagino més aviat un creixement important de les alemanyes –tenen la capacitat fiscal– i el manteniment d’un botó nuclear a França.
En aquest camí, Europa està patint humiliacions, com la de Zelenski, la patètica de Rutte o la claudicació d’eliminar els impostos a les grans empreses digitals americanes. Tant de bo la seva opinió pública vegi un dia que el que guanya ara no compensa el que perd en prestigi i confiança dels seus aliats històrics. Però avui per avui ja hem vist el pa que es dona als EUA de Trump. Només si som més forts i menys dependents ens respectaran. Crec, amb poca convicció, que encara som a temps de reaccionar.
Lee tambiénUn regal del president Trump
La posició europea no ha estat unànime: Espanya no s’hi ha sumat. Em satisfà que algú no ho hagi fet. Sens dubte, el posicionament ha estat afavorit per les condicions internes, però així és per a tots els països. El tret diferencial –que no m’ha agradat mai– en aquest cas és que l’opinió pública espanyola és menys procliu que l’europea a la simpatia cap als EUA i, per tant, menys tolerant de fer-li la gara-gara. És notable, per exemple, que el PP faci equilibris per no apuntar-se al 5%.
Pagarem un preu per aquest desmarcatge? De moment, Trump ha amenaçat en el terreny aranzelari. Fins ara ha respectat la unitat comercial de la UE: els aranzels no distingeixen país d’origen. En el context de l’assentiment general del 5%, introduir ara aranzels específics per a Espanya seria un atac a la línia de flotació de la UE que hauria de semblar desproporcionat. És mes probable que s’actuï sobre aranzels a productes europeus amb origen molt esbiaixat cap a Espanya. Penso doncs que la posició espanyola quedarà diluïda en la negociació aranzelària global UE-EUA. Hi pot haver altres tipus de represàlies, però Espanya també te actius
–com els acords sobre bases militars– que acabaran limitant la intensitat del conflicte bilateral.