L’any 2021, amb els amics de Biblioteques de Barcelona i del Museu del Joguet de Catalunya-Figueres vam fer una exposició i un llibre sobre les relacions entre escriptors i joguets. Tots els escriptors han estat canalla i molts d’ells parlen de joguets en la seva obra. Es tractava d’anar creant associacions entre els textos que trobava i els joguets del museu. Va ser molt divertit.
Julià Guillamon Conxita Gil amb el Carter Reial Major.
Una exposició –i un llibre col·lectiu– és una feina d’equip. És molt important que la gent que la fa s’hi trobi de gust. Vaig demanar a col·laboradors i amics si tenien fotografies de quan anaven a portar la carta als Reis i en vaig aconseguir un munt. La idea era obrir el llibre amb els tres carters recollint la carta de mans d’un de nosaltres i acabar amb unes sabates velles del poeta Joan Brossa que són al Museu del Joguet, amb tres copetes per als tres Reis –anís, conyac i Calisay– i un rosegó de pa per als camells, que és el que s’estilava. Vam triar les més singulars i a mi em va tocar sortir al costat d’un carter ros espectacular, amb una mena d’armilla d’ermini, un turbant enorme, amb diverses llaçades de perles, uns pantalons lluents i unes botes blanques amb tot de cordons trenats. Sembla Sandokan! El personatge d’Emilio Salgari va protagonitzar una sèrie de televisió de molt d’èxit, però va ser bastant després d’aquesta foto: el 1976. Ma mare em feia anar amb abric i verdugo , que era una peça de roba que tapava el cap, deixant una finestreta per a la cara. Acostumat que no sortíem mai del barri vaig pensar: “Si que se’ls gastaven al Casino de l’Aliança del Poblenou, amb aquest carter”.
Deu haver-hi milers de fotografies amb aquest home del turbant, les perles i les botes blanques
Coberta de la revista 'Destino' del 3 de gener del 1970, amb una fotografia d'Ernest Vilà.
La meva amiga Conxita Gil, que treballa en museus, va comprar el llibre i va resultar que tenia una fotografia amb el mateix carter reial. Com que no era del Poblenou, l’Aliança quedava descartada. Fa uns quants dies, treballant en un altre tema, trobo una coberta de la revista de Destino del 1970 amb una fotografia del nostre carter ros, feta per Ernest Vilà. Rasco una mica i veig que era una figura important. Entre 1962 i 1971 s’instal·lava davant d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. El portaven en un cotxe haiga i un any va arribar a Barcelona en avioneta. Com que feia un paper i calia mantenir el secret, el nom no surt mai enlloc. Però deu haver-hi centenars, milers de fotografies amb aquest home del turbant, les perles i les botes blanques amb els cordons trenats. Fa anys, en un fil de Twitter van identificar el Carter Reial Major de Madrid, que va resultar que es deia Sandalio. Tot plegat em fa pensar en aquella pel·lícula de F.W. Murnau que es titula Der letzte mann (1924), sobre un home d’una barriada pobra que es transfigura quan, tot guarnit, fa de porter d’un gran hotel. Quin tema per a un conte: busques el carter per lliurar-li una carta amb el que no vas demanar o amb el que ara demanaries. De moment, amb l’armilla d’ermini, el verdugo i les botes lligades fins al genoll m’ha semblat un tema d’estiu immillorable.