Fa un parell de diumenges vaig assistir al baptisme de l’Aurora, a la parròquia de la Mare de Déu del Sagrat Cor, advocada de les causes desesperades, a l’Eixample de Barcelona. Com a amic patern i cristià vaig participar feliç de la cerimònia d’un sagrament iniciàtic i de redempció, que reconec que la meva memòria tenia ja una mica rovellada.
I és que he d’admetre que aquests últims anys he trepitjat poques esglésies i encara menys per a batejos. I no perquè hagi perdut la fe, sinó més aviat perquè el pas dels anys i el fet d’haver tractat amb tanta gent poc digna de ser recordada m’ha endurit l’ànima: l’Església, com la majoria de la resta d’institucions, em transmeten poca Veritat. Com en política o en els assumptes familiars, també en l’àmbit religiós tendeixo a desconfiar dels intermediaris, encara que això em condemni a la més freda de les intempèries. A més, podeu intuir que, per raons generacionals, en la meva vida quotidiana presencio més divorcis i funerals que naixements. El temps, encara que postmodern, passa per a tothom.
El cas és que el descens de la natalitat, però especialment la secularització de la societat, fa de qualsevol baptisme un acte noticiable. Segons dades de la Conferència Episcopal, el 2024 amb prou feines uns 152.000 nens van ser batejats, poc menys del 47% dels nascuts. Aquest any jo hauré assistit a un d’aquests batejos.
La protagonista d’aquesta història, l’Aurora, és una nena de nacionalitat txeca nascuda fa just un any a Mèxic, gestada en un ventre que no tornarà a veure, i, sí, incorporada a la fe catòlica en una parròquia de Barcelona. Actualment, la menuda resideix a Agaete, un poblet al nord de Gran Canària. El seu pare és gai, intel·ligent, emprenedor i extravertit, encara que sense un pèl de frívol.
La vida d’una nounada sempre valdrà la pena de ser celebrada, en comunitat
La cerimònia del baptisme de l’Aurora va ser senzilla, guarnida tan sols amb els símbols propis del ritual cristià: l’aigua baptismal, la creu, l’oli, el ciri i un vestit blanc. Hi van destacar la fe i l’entusiasme dels assistents, que, més que coneixement litúrgic o militància, van exhibir humanitat i ganes de creure. Creure que viure té sentit i que la vida d’una nounada sempre valdrà la pena de ser celebrada, en comunitat.
També em va impressionar la compassió del mossèn, que, encara que va apreciar de seguida l’extraordinari de les circumstàncies, així com les limitacions catequètiques i lingüístiques de la trobada –el que no era ortodox, era agnòstic i el que no parlava anglès era d’ Almeria–, no va dubtar a recordar-nos a tots el significat catòlic del primer sagrament del perdó dels pecats i l’alegria d’incorporar una nena a la fe i la comunitat cristianes. Conscient que avui dia molts pares estan aclaparats a l’hora de decidir sobre els fills, el sacerdot va recordar que, si ningú no dubta de la potestat paterna per administrar una pastilla al fill refredat o per abrigar-lo en una nit freda, per què haurien de dubtar sobre la conveniència de marcar-li una identitat i un sentit de vida transcendent? Allò que els pares consideren bo quan neixes, seràs tu mateix qui ho assumirà lliurement al combregar i que confirmaràs raonadament d’adult.
Lee tambiénEsperant el PP...
Encara que discret, el capellà va subratllar que era plenament conscient de la singularitat de la família que trucava a les portes de la seva església. Però, parafrasejant el papa Francesc –sense citar-lo–, va venir a dir: compartim més o menys el viscut i per viure dels homes i dones aquí presents, qui soc jo per jutjar-los? Imagino que, acostumat a una església plena de fidels tan erudits com rutilants, aquesta trobada dominical va vessar de significat per a tothom, també per al mossèn.
El bateig, com qualsevol acte ple d’humanitat, tant se val la confessió, va acabar entre llàgrimes, petons i aplaudiments. Un cop tornat a casa, emocionat, vaig consultar al diccionari el significat de aurora: claror rogent que precedeix la sortida del sol. Efectivament, aquell diumenge, fins i tot els nòmades en aparença més noctàmbuls, errants i hedonistes vam poder constatar, novament, que per a la nostra espècie només el plaer dotat de sentit pot ser font de felicitat. Mentre l’Aurora arrelava a la discreta parròquia de l’Eixample, a la llunyania retrunyien els últims espasmes electrònics del Festival Sónar, aquest sí, cada vegada més d’aquí i d’enlloc.