Quina paradoxa! Després del que hem vist amb Pedro Sánchez, sembla que el més lògic seria que tots exigíssim la seva dimissió i la convocatòria d’eleccions, ja que, com vam aprendre de Karl Popper, al final, una bona democràcia es reconeix per la seva capacitat de destituir els mals governants sense haver de recórrer a la violència. Curiosament, malgrat els mecanismes disponibles, ningú no es precipita a fer-lo fora. Per què deu ser?
Alguns adverteixen raons espúries: com li han de retirar el suport els que estan en caiguda lliure a les enquestes, els que de la seva permanència en depèn el salari o, més tràgic encara, els que el necessiten per eludir el pes de la justícia?
D’altres argumentaran la utilitat dels seus valors líquids. Davant una dreta amb valors rígids i amb una visió unívoca d’ Espanya (tot molt d’abans), la ductilitat del president Sánchez apareix molt més suportable i menys conflictiva. Aquest home tant ens serveix per amnistiar els del procés com per convocar una consulta popular que freni una opa. Quin goig!
Hi ha un tercer tipus de raons, que penso que també ens haurien d’amoïnar. Em refereixo a la identificació de Sánchez com a mal menor, vista la deriva hiperbòlica del PP, que sovint voreja l’insult al ciutadà i la deslleialtat democràtica. Perquè més enllà de la comprensible aspiració de governar, de la frustració per haver guanyat les eleccions però no haver aconseguit prou suports per accedir al poder, ¿està justificat que en la majoria de les seves intervencions públiques els dirigents populars deixin de reconèixer la dignitat i legitimitat dels rivals?
Desitjaria poder votar el PP, però no puc; els prego que comencin a dubtar del que han fet fins ara
En el seu afany per fer caure Sánchez, també s’hi val lesionar la reputació de l’Estat democràtic? No és abusiu afirmar, com va fer Núñez Feijóo en un míting recent, que a Espanya està “tot ple de corrupció, de clavegueres i de mentides?” O, com va afirmar Díaz Ayuso, que “hi ha urnes, sí, però això no és una democràcia!”.
Són conscients, al PP, que aquests disbarats no els hi hem sentit en públic ni als mateixos Puigdemont i Rufián, declarats antiespanyols? Resulta paradoxal que el país que la dreta descriu a punt del col·lapse mafiós sigui alhora l’economia que creix més a Europa, la societat que ha desactivat el secessionisme o que riu i plora en comunió les victòries de Carlos Alcaraz o les derrotes dels cadells de la roja. Els uns i els altres parlem de la mateixa Espanya? No ho sembla.
Si Núñez Feijóo desitja realment ser vist com a alternativa al PSOE i arribar a la Moncloa, ha d’asserenar el seu antisanchisme, recuperar la temperància que un dia el va distingir –i que a Barcelona li va valer l’elogi del Cercle d’Economia–, així com desmarcar-se de les veus fanàtiques que, segons expliquen, si senten parlar en eusquera, gallec o català se senten “estrangeres a casa”. Per convicció –i per interès– el PP ha d’aspirar que perfils com jo el puguem votar. I així és impossible. Perquè és legítim argumentar que si el PSOE governa amb Sumar, el PP ho pot fer amb Vox. Però els extrems no poden contaminar la teva pròpia agenda fins a desnaturalitzar-la i mimetitzar-la.
Lee tambiénLideratges solvents
Pot ser que Pedro Sánchez hagi governat per decret i sense pressupost, menteixi (o canviï d’opinió) més que no parla i entengui la democràcia com l’art de governar sense més restriccions que les que li imposin els seus interessos, afavorint el clientelisme i fins i tot la corrupció. Però el seu Govern s’ha constituït en eleccions lliures i competitives, respecta els drets fonamentals i l’Estat de dret. El seu narcisisme i sentit pràctic poden irritar més o menys, però mereix un respecte. En el fons, se’l mereix més que els companys de partit extremistes que amb les seves falsedats provades inciten a l’odi, blanquegen i donen ales a l’extrema dreta.
Per què, malgrat la decepció amb Pedro Sánchez, no veiem en Núñez Feijóo l’home que podria fer possible el canvi? Perquè les majories no poden articular-se des dels extrems, només a la contra. Els líders han d’inspirar complicitats i confiança. Recordeu el que va escriure Anna Murià: l’odi neix dels que tenen raó; l’amor, dels que dubten. Prego als del PP que, si volen ser una alternativa real, comencin a dubtar del que han fet fins ara.