Des de l’arribada de la nova Administració republicana als EUA hi ha hagut canvis sobtats tant en matèria de política interna com internacional amb un gran augment de la incertesa. De portes endins, destaquen l’afirmació del predomini de l’executiu sobre el poder judicial i el legislatiu, el control de la immigració amb mà de ferro, el proteccionisme comercial i l’intent de reindustrialització. De portes enfora, s’afirmen els interessos dels EUA, passant per sobre de qualsevol institució multilateral, amb amenaces de represàlies econòmiques amb aranzels o amb mesures financeres lligades al domini global del dòlar.
Les amenaces es proclamen i retiren amb gran facilitat, cosa que crea desconcert, i per això els mercats financers no se les creuen massa. El personalisme de la presidència fa que els mateixos secretaris (ministres) del Govern no sàpiguen mai què passarà ni si seran desautoritzats per un missatge del president a les xarxes socials. La qüestió és què quedarà després de tot el soroll i la incertesa generada.
Després de diverses converses a l’altre costat de l’Atlàntic copso dues visions diferenciades. Segons la primera, més optimista, el sistema de separació de poders aguanta, els pesos i contrapesos (checks and balances) operen i posen límits al poder presidencial. Així podrien quedar limitades mesures per regular el comerç internacional invocades pel suposat perill d’una amenaça inusual i extraordinària a la seguretat nacional, política exterior o economia segons la llei de Poders Econòmics per a Emergències Internacionals del 1977, base per imposar unilateralment aranzels. L’Administració obeiria les restriccions posades pels tribunals. En la segona visió, el sistema es transforma en una democràcia il·liberal amb preeminència total de l’executiu i ús de l’exèrcit per mantenir l’ordre intern. Passi el que passi, podem endevinar les tendències de fons que seguiran encara que eventualment hi hagi una victòria demòcrata?
En les relacions internacionals, la desconfiança mútua entre països i la manca de credibilitat dels acords subscrits pels EUA es mantindran. No seria estranya una cursa per aconseguir la bomba atòmica per assegurar la sobirania de diversos països (per exemple, l’Iran com va fer Corea del Nord), o Corea del Sud o Japó, com a estratègia defensiva quan el paraigua americà està en dubte. Un indicador de la desconfiança és l’augment de la demanda d’or (que ha sobrepassat l’euro com a segona reserva de divisa dels bancs centrals) i el fet que s’ha plantejat a Alemanya i Itàlia (segon i tercer tenidor de reserves d’or al món amb un terç en custòdia als EUA) repatriar part de les reserves dipositades a la Fed de Nova York. No fos cas que aquestes reserves fossin reclamades per l’Administració dels EUA com a garantia per assegurar la defensa d’Europa o el flux de dòlars en cas de necessitat en una crisi financera (tal com va passar en la gran crisi del 2008).
Es mantindran el proteccionisme i els aranzels, també el control de la immigració
El proteccionisme i els aranzels hi son també per quedar-se, potser modulats. El president Biden no va treure els aranzels a la Xina, per exemple, i ja va establir una política industrial nacionalista. També romandrà el control de la immigració “sense papers”, potser amb altres formes però en continuïtat des de l’administració Obama.
Les restriccions al finançament de les grans universitats, com els impostos introduïts a les seves dotacions (endowments) i el percentatge que la universitat es queda de les beques d’investigació federals (del 60% al 15%) es mantindran. La percepció és que universitats amb molts recursos cobren matrícules molt altes als estudiants i segueixen la lògica del benefici acumulant grans subsidis públics, mentre fan créixer enormement el seu capital. També continuaran probablement restriccions més grans a alumnes estrangers, particularment de països que es consideren competidors tecnològics.
Lee tambiénFa tard Europa amb la IA?
Finalment, seguirà la manca de control del dèficit i l’augment del deute. Sembla estructural en el procés polític intern. On possiblement es veuran canvis depenent de l’administració serà en la lluita contra el canvi climàtic, així com en les polítiques identitàries sobre diversitat i inclusió que, en tot cas, es moderarien en una futura administració demòcrata.