El poder a Espanya passa una fase estranya. Sembla que tot es mou, però res no es transforma, com plaques tectòniques que cruixen sense arribar al sisme, després que un operador clau del sanchisme hagi travessat l’insòlit trajecte de la zona noble de Ferraz cap a una cel·la a Soto del Real.
Santos Cerdán no era un home d’Estat, sinó de planta baixa: el seu fort era connectar. Tècnic en sistemes, es va especialitzar a sumar el que no sumava. El seu ingrés a la presó curtcircuita el relat regenerador que va acompanyar l’arribada de Sánchez a la Moncloa, després de la moció de censura que va desallotjar el PP per corrupció. A la rebotiga d’aquella victòria, entre d’altres, hi havia Cerdán, embastant amb fil fi i agulla gruixuda. També a la campanya de les primàries que van tornar el lideratge a Sánchez.
Tenim un operador entre reixes, un president que resisteix com pot i un opositor erràtic
Mentre molts polítics es pensen que protagonitzen una sèrie d’Aaron Sorkin, ell es movia com en una pel·lícula muda. Paradoxalment, qui coneixia tots els passadissos ha acabat al més estret: la cel·la. En política, el relat ho és tot. I el que ha estat èpica de la resistència avui voreja la fugida cap endavant. Sánchez, no imputat ni assenyalat en la trama, resisteix. Té alguna cosa de prestidigitador de si mateix: treu un nou Sánchez del barret cada vegada que l’anterior queda tocat. El seu aguant és real, però cada vegada més entotsolat.
Lee tambiénCom ser un bon ex
Mentrestant, a l’altre extrem del tauler, Feijóo observa. Va encapçalar la llista més votada, però no aconsegueix formar una alternativa. Li queda l’esperança passiva que el Govern central s’ensorri per inèrcia. Fins i tot planteja “posar el comptador a zero” amb Junts, en un intent desesperat que soni la flauta. Avui els populars recullen cable: d’agents polaritzadors a suposats bastidors de ponts, amb la mirada posada en els quatre vots que els falten i que exigiria el peatge de l’extrema dreta. Amb l’ascens de perfils com Miguel Tellado o Ester Muñoz –més còmodes en la bronca que en la contesa intel·lectual– s’esvaeix qualsevol versió feijooista moderada.
I així estem: amb un operador entre reixes, un president que resisteix com pot i un opositor erràtic. Al tauler de la política espanyola, de moment no surten els comptes. Ni per avançar, ni per canviar res.