Sota la crueltat de la interminable dictadura franquista, ser rotari era sinònim de maçó, cosa que significava, si més no, convertir-se en perseguible. Abans de la guerra incivil el Rotary era un club d’homes influents i destacats. N’hi ha prou de citar algun membre sorprenent que havia estat rotari: Nicolás Franco Bahamonde, el germà del general Francisco Franco, presidia el 1935 el Rotary de València, i Miquel Mateu Pla, alcalde de Barcelona des del 1939 fins al 1945 i franquista destacat.
Es pot sospitar que el canvi brutal va ser provocat per aquella guerra entre germans; doncs no. Els catòlics molt conservadors i extremistes ja denunciaven en temps republicans la “perillosa” militància rotària.
L’havien fundat a començaments del 1922 a Barcelona i va ser el tercer del continent
N’és un exemple la tasca denunciadora exercida pel periodista Manuel Brunet, un escolà comparat amb el fuet terrible del capellà Tusquets, que dirigia amb mà dura el 1934 la seva curiosa revisteta Quaderns d’informació, en què denunciava en cada número i de tres en tres maçons, rotaris i ateus.
El fet que inclogués Josep M. de Sagarra em va portar a preguntar-li als anys cinquanta què era ser rotari. El poeta ho va sintetitzar d’aquesta manera: “ És un club d’amistat que es reuneix regularment a dinar, i quan viatges a l’estranger et conviden a menjar a la seu de l’entitat”.
Casals (primera fila, dret, centre) entre el pianista Marshall i Soldevila i darrere de Sagarra
L’acte fundacional havia tingut lloc a Chicago durant el 1905 per iniciativa de Paul H. Harrys.
El de Madrid va passar a ser el 1921 el primer d’Europa. El 17 de gener de l’any següent es va crear el de Barcelona, que va ser el tercer del continent; es reunia cada dimarts al Ritz per dinar.
Va ser el 1928 quan l’envalentit i pintoresc cardenal Segura, avalat pels jesuïtes, va llançar una campanya per denunciar que els rotaris eren homologables als francmaçons. Aquell rampell no va fer forat ni cap mena d’impressió, si més no llavors. I és que aquella perillosa etiqueta de signe delictiu va ser objecte de persecució implacable sota el franquisme. Malgrat això, es continuaven reunint els rotaris barcelonins, però emparats amb no poca discreció i sota un altre nom ambigu: “Amics dels dimarts”.
L’any 1968 es va estudiar autoritzar el Rotary a Espanya, a condició que no hi ingressés cap antic membre, exigència que òbviament va ser rebutjada. El club no va ser legalitzat fins al 1978.