El 9 de juliol s’acaba la treva de Trump per no aplicar els seus aranzels recíprocs. I tot i que només alguns països els han pactat, comencen a configurar amb claredat l’emergència d’un nou ordre mundial. No fa tant, Trump apareixia com un abusananos que amenaçava i sense idea clara de què volia, acompanyat amb l’esperança que aquella fanfarroneria quedaria en foc d’encenalls. Però només cenyint-nos a les relacions econòmiques amb l’exterior, la veritat està sent una altra. Vegeu, si no.
Primer, fiscalitat. Ha aconseguit que el G-7 eximeixi les empreses multinacionals americanes del mínim del 15% d’impostos acordat el 2021. No està malament.
Es comença a configurar amb claredat l’emergència d’un nou ordre mundial
Segon, tecnològiques. El Canadà ha suprimit l’impost sobre serveis digitals (condició per continuar les negociacions), mentre que el conflicte amb el Regne Unit s’ha deixat per més endavant. Anem a pams: Espanya, França o Itàlia també el tenen.
Tercer, made in USA . Una part no més baixa del 5% de despeses militars de l’OTAN es dirigirà a empreses americanes: el Regne Unit ja ha anunciat que la Royal Air Force recuperarà el seu paper nuclear amb els F-35A fabricats per Lockheed Martin.
Quart, aranzels. Fins avui només alguns acords, però que dibuixen el futur. Amb el Regne Unit, els EUA els redueixen al 10% per a automòbils (només per a una quota de 100.000 unitats) i els eliminen per a l’acer, alumini i components aeronàutics (a canvi, adquisició d’avions Boeing); per part britànica, supressió de regulacions per a productes agrícoles i químics americans.
Amb la Xina, continuen en vigor els aranzels del 30% per la part americana i del 10% per la de la Xina i, mentrestant, Washington aixeca prohibicions sobre exportació d’alguns tipus de xips i Pequín reprèn les de terres rares o concedeix permisos d’exportació a productes que les incorporin.
Per la seva banda, el Vietnam accedeix a aranzels zero per a productes americans i d’un 20% per als seus, tot i que els apugen al 40% per als productes que facin servir el seu territori (procedents de la Xina). Finalment, amb el Japó, el Canadà i la UE la situació contínua en l’àmbit de la pressió, i no és evident on s’acabarà i si serà abans del 9 de juliol.
La narrativa d’un Trump que no controla aquesta nova fermesa dels EUA ha quedat desmentida: qui ha agafat el fusell té molt poc del pacifista de la famosa pel·lícula del 1971. I l’“Amèrica primer” trumpista, amb profundes arrels en la posició antibel·licista i aïllacionista dels anys trenta i quaranta, ha tornat amb força. I, salvant totes les distàncies, sembla un déjà -vu del diàleg de Melos de la guerra del Peloponès. Com van afirmar els emissaris atenesos als melis: “Els poderosos fan el que els permeten les seves forces i els febles cedeixen davant seu”. Perquè, pel que fa a les relacions internacionals, només hi ha justícia entre iguals.