No vaig per la vida de jurista. M’excedeix. Però, al cap i a la fi, jurídica és la meva formació, i per això contemplo des d’ella l’amnistia recent i la sentència del Tribunal Constitucional que la ha validat. I em pregunto: com és possible que el TC hagi dictat aquesta sentència, quan tots sabem tres coses?:
1) Que el president Sánchez pactà l’amnistia amb els condemnats pel cop d’Estat del 2017 amb la finalitat que votessin la seva investidura, després de canviar sobtadament d’opinió a causa de la seva derrota electoral, a les eleccions generals del 23 de juliol del 2023.
2) Que aquesta amnistia ha estat redactada conjuntament i a la carta amb els amnistiats.
Cerdán i Puigdemont, el 2023 a Brusel·les, quan van pactar el suport de Junts a Sánchez
3) I que, per tot plegat, el pacte entre Puigdemont i Cerdán que va acordar l’amnistia té una causa il·lícita, per comprar-se una cosa (els vots dels independentistes) per un preu abjecte (l’amnistia). Per tant, no entro ara en si l’amnistia en abstracte és constitucional o no ho és, sinó en una altra qüestió molt més fonda: si, encara que l’amnistia en abstracte fos constitucional, aquesta amnistia en concret seria admissible o no, perquè la causa és il·lícita: comprar vots.
Aquesta és la gran qüestió: si el Tribunal Constitucional ha d’entrar al fons de l’assumpte i avaluar “la causa del negoci” (perquè el tracte entre Sánchez i Puigdemont ha estat un negoci) o s’ha de limitar a valorar l’encaix en la Constitució de l’amnistia en abstracte? Jo penso que la causa també s’ha de ponderar en l’àmbit del dret públic, ja que és l’última escletxa per la qual l’ètica pot penetrar en l’edifici formal de l’Estat de dret.
El Codi Civil francès (1804) disposa en l’article 1.108 que “quatre condicions són essencials per a la validesa d’una convenció: El consentiment de les parts que s’obliguen. La seva capacitat de contractar. Un objecte que formi “le métier de l’engagement”. Una causa lícita en l’obligació (“dans l’obligation”)”.
És admissible l’amnistia, atès que la causa, la compra de vots, és il·lícita?
I l’article 1.131 hi afegeix: “L’obligació sense causa o sobre una causa falsa o sobre una causa il·lícita no pot tenir cap efecte”. Del que resulta –com diu Luis Díez-Picazo– que “el problema fonamental que el legislador francès sembla haver volgut resoldre a través de la idea de causa és el de la repulsió o condemna i, per tant, de la invalidesa dels contractes il·lícits o immorals”. I, d’aquest Codi de Napoleó, els preceptes sobre la causa van passar al Codi Civil italià (1865) i al Codi Civil espanyol vigent. Per això, els ordenaments jurídics llatins són ordenaments causals.
S’objectarà que la idea de causa va passar de la teoria general del contracte a la teoria general del negoci jurídic, sempre en l’àmbit de les relacions jurídiques privades, però que els jutges i els tribunals no poden entrar a avaluar-la en qüestions de dret públic, en què s’han de limitar a constatar l’observança de la llei i dels procediments, així com el compliment dels requisits formals en la presa de decisions, sense entrar en el fons de l’assumpte. Així, s’afirma que, en el cas de l’amnistia, el Constitucional s’ha de limitar a decidir si encaixa o no dins de la Constitució, abstenint-se de qualsevol altra consideració.
Lee tambiénBon vent i bona mar!
Dir això és com sostenir que el poder del Parlament és absolut, ja que tot allò que acordi la majoria, que no vulneri una prohibició expressa o implícita de la Constitució, serà inapel·lable. Tocqueville va alertar (a La democràcia a Amèrica) sobre aquesta dictadura de la majoria, dient que “fora de la majoria, a les democràcies, no hi ha res que resisteixi”. Únic poder de dret, la majoria és també un immens poder de fet i d’opinió, que es fonamenta en la idea “que hi ha més llum i saviesa en molts homes reunits que en un de sol”.
Si això és així, jo dic: ni rei absolut, ni Parlament absolut. I hi afegeixo: quin paperot el dels sis membres del Tribunal Constitucional!, que, podent impedir una gravíssima lesió a la seva pàtria i al seu Estat, s’han sumat a la dictadura de la majoria, confirmant així les pitjors previsions que s’havien fet.