Contra una primera impressió derivada dels fets que tot seguit relataré, avui la situació del valencià, la llengua pròpia que es parla a bona part de la Comunitat Valenciana, que conforma l’element de singularitat més preat de què disposa i que comparteix amb els territoris veïns de Catalunya i de les Illes Balears, és la d’una mala salut de ferro.
Aquesta afirmació pot sorprendre a més d’un qui estiga assabentat de determinades decisions administratives preses recentment des dels àmbits polítics, com ara la reducció d’un 25% del pressupost destinat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’aprovació d’una petició perquè la ciutat d’Alacant siga declarada “ciudad castellanohablante”, la dràstica reducció de les ajudes a nombroses entitats de reconeguda trajectòria en la promoció del valencià o, en l’àmbit educatiu, la denominada llei de Llibertat Educativa, que ha generat una situació de tensió innecessària al si de les famílies sobre l’elecció de la llengua vehicular a les escoles.
Què tenen en comú aquestes mesures? Bàsicament tres coses: que han estat adoptades per impuls de Vox (amb el suport, imprudent i, diria jo, contraproduent per als seus propis interessos, del PP); que són actuacions exclusivament associades a l’esfera política i en concret als mecanismes particulars de què disposa l’actuació pública i que no aconseguiran l’objectiu de fer del valencià una llengua morta.
El valencià és un tema polític però no partidista: cal citar Joan Fuster? Sí, sense dubte, però millor Teodor Llorente. El 1879, el gran patriarca de la València conservadora i de la Renaixença local i fundador del diari Las Provincias ja va advertir contra la pretensió dels qui volien enviar massa ràpidament el valencià al clos de les llengües difuntes: “Llengua morta és la llatina, una llengua que no parla avui ningú (...) llengua morta la llengua valenciana! Ixcau al carrer, atengau als primers que passen, i sabreu si és llengua morta; aneu de poble en poble per lo nostre regne de València, i voreu que està tan viva com un paxarell”.
No soc tan inconscient per ignorar que el suport institucional és important quan parlem de dignificar el paper d’una llengua (jo mateix vaig tenir l’honor de dirigir el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València durant anys i conec del que parle), però vull destacar també la fortalesa d’aquesta mateixa llengua en la vida quotidiana de milions de valencians, cada dia, en cada moment de la seua existència. La llengua està viva: altra cosa són els canvis en els mecanismes sociològics d’adhesió al valencià en una societat molt més complexa que la del XIX i molt més fragmentada i plural que la del XX.
Escoltar música en valencià era sinònim de militància; avui és sinònim d’alegria, de convivència
Arribats a aquest punt em pregunte si no estarem equivocats en aplicar estructures explicatives de l’ús del valencià que ja no estan en vigor. Escoltar avui música en valencià és una experiència absolutament diferent d’escoltar-la quan jo tenia vint-i-pocs anys. En aquell moment era sinònim d’opció militant. Avui, fer-ho és sinònim de joia de viure, d’alegria, de convivència. Quan grups com Oques Grasses (d’Osona) i Figa Flawas (de Valls) es presenten a València, com ho van fer el maig del 2024 a la plaça de bous, els milers i milers d’espectadors que la ompliren cantaren i ballaren al ritme d’una llengua que els mou, impulsa i vivifica com mai havia passat en la història d’aquest poble. Mai.
I dubte molt que tots els assistents establiren una estricta correlació entre ideologia i presència en aquell concert. I aquesta és, per a mi, la millor notícia que podríem tenir: que el valencià siga percebut com un element més de la quotidianitat, de la vida al carrer i a les places, una part indestriable de la biografia íntima i particular de bona part de la població valenciana. Ací és on es juga la partida definitiva.
Lee tambiénSegona Divisió, retrat d’Espanya
Ací i als camps de futbol i a les pistes de basquet! L’esment esportiu no és baladí. A l’estadi Ciutat de València, on juga el Llevant UE (equip de Primera Divisió aquesta temporada), totes les comunicacions als 20.000 espectadors assistents es fan en valencià. I fa uns dies hem sabut que el grup musical La Fúmiga, nascut a Alzira, ha compost el nou himne del València Basket Club (“La meua promesa és estar sempre amb tu, una història d’amor, des de València al món...”) per a que els 9.000 assistents a la Fonteta de Sant Lluís (i en poc de temps al Roig Arena) el canten ex toto corde.
El valencià, malgré tout, ja forma part de la vida col·lectiva de milions de persones. El resultat de la consulta pública que la Generalitat Valenciana (amb govern PP-Vox) ha realitzat aquest 2025 sobre demanda i oferta a les escoles revelava resultats interessants, com ara que als centres privats concertats, amb un 7% d’oferta en valencià, la demanda de les famílies pujava al 30%, mentre als centres públics era del 60% (amb una oferta del 40%). Fins i tot a comarques castellanoparlants, la demanda en valencià assolia en alguns casos el 30% i, al Serrans, per exemple, el 50%. A la ciutat de València, l’enquesta mostrava que la petició (35,14%) era més del doble que la resposta (15%) mentre a l’escola pública era majoritària (55,36%).
Avui els mecanismes d’adhesió simbòlica al valencià ja no passen per la bandera. O en tot cas, la bandera és una altra, és la vida, que s’ha fet plural i heterogènia. Hem de saber-ho i reajustar les nostres expectatives i judicis. Però també ho haurien de saber aquells que, des de l’administració, pretenen limitar eixa mateixa vida a un únic accent.