Si vosté vol tenir un retrat ajustat d’Espanya, veja el mapa de la Segona Divisió i no es deixe guiar per la distribució territorial dels equips de Primera: cinc clubs madrilenys i tres catalans conformen el 40% de la Primera Divisió del futbol espanyol. Però aquesta és una visió reduccionista. Si haguera d’explicar als meus alumnes com és Espanya, començaria per un mapa dels clubs que conformen l’autèntica estructura emergent d’Espanya, la divisió de plata. Afegeix complexitat i evita simplificacions.
Els anime a comparar els mapes d’ubicació dels equips de totes dues divisions. El mapa de la Primera no adopta cap regularitat: nuclis aïllats i, amb excepció de l’Osasuna i els dos equips insulars (Mallorca i Las Palmas), connectats radialment amb Madrid. Dominen els grans centres de població i de poder: cinc clubs de Madrid, tres de Catalunya, tres del País Basc, dos d’Andalusia i dos del País Valencià. El 75% de la Lliga espanyola està protagonitzada per equips d’aquestes cinc comunitats autònomes (el restant 25% es reparteix entre sis). Res nou sota el sol. A causa d’això, la premsa esportiva sol ser repetitiva. Sempre els mateixos equips, les seues cuites, els seus fitxatges, els seus presidents, les seues rivalitats arxiconegudes…
Però anem al mapa de la Segona Divisió, per exemple, de la temporada 2024-2025, que finalitza demà (fent abstracció d’ascensos i descensos matemàtics ja produïts). Si bé és cert que andalusos i valencians compten amb cinc i quatre equips en aquesta divisió, hi ha tretze esquadres més que representen ni més ni menys que nou comunitats autònomes. Ací, la dispersió és la norma. Quina riquesa de colors, contrastos i històries! El mapa dels 22 equips d’aquesta divisió, a diferència del de la Primera, ens proporciona, a més, un patró interessant: 17 pertanyen a províncies amb mar i només cinc a interiors (Còrdova, Albacete, Saragossa, Osca i Burgos). I dels clubs de sentor de mar (a part del Tenerife), vuit reprodueixen l’eix mediterrani, amb les províncies de Cadis, Màlaga, Granada, Almeria, Múrcia (amb el Cartagena), Alacant (amb l’Elx i l’Eldense), València (amb el Llevant UD) i Castelló. I a aquest eix, caldria afegir-li el continu septentrional dels equips gallecs (Deportivo de la Corunya i Racing de Ferrol), asturians (Sporting de Gijón i Oviedo), càntabre (Racing de Santander) i basc (amb l’Eibar, de Guipúscoa).
Més enllà de les grans capitals (Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Bilbao, Sant Sebastià o Vigo), dos sistemes urbans litorals, un mediterrani i un altre atlàntic, mostren el potencial d’un país fibrós. Ciutats petites i mitjanes que no solen aparéixer en els noticiaris polítics ni en els butlletins de fusions bancàries o absorcions tenen veu gràcies al seu club: Ferrol, Oviedo, Miranda de Ebro, Eibar, Osca, Elda, Elx, Cartagena, Albacete, Còrdova, Almeria, Saragossa, Màlaga… Emergeix així el rostre de l’Espanya mitjana, resilient i dinàmica, on les tensions polítiques estan esmorteïdes per una geografia humana més amable i pròxima.
Emergeix el rostre de l’Espanya mitjana, resilient i dinàmica, amb una geografia humana més amable i pròxima
I és que si analitzem les quatre províncies més poblades de la Primera Divisió (Madrid, Barcelona, València i Sevilla), aquestes conformen en si mateixes un país: quasi set milions de persones seguint les aventures d’una pilota. Només Girona i Vila-real escapen a la dinàmica de concentració urbana demogràfica i de poder de la Primera Divisió, ja que, amb 107.000 i 52.000 habitants respectivament, es configuren en satèl·lits d’una galàxia de ciutats que no baixa dels 200.000. Amb tres excepcions: Múrcia, Alacant i l’Hospitalet de Llobregat són les tres úniques grans urbs per damunt del quart de milió de persones que no compten amb club ni en Primera ni en Segona Divisió. Curiós fenomen que tal vegada ens parla d’un desajustament entre potència demogràfica i capacitat de conjuminar esforços entorn d’un projecte comú. Es compensa la seua orfandat en alguns casos per la proximitat del Cartagena, l’Eldense i l’Elx? És possible. En el mapa d’absències, Extremadura i la Rioja són les úniques que no tenen equip ni en Primera ni en Segona.
En la divisió de plata és extraordinàriament interessant la presència de ciutats mitjanes i xicotetes, com Eibar (27.000 habitants), Miranda de Ebro (38.000), Elda (53.000), Osca (53.000) o Ferrol (68.000). Dispersió urbana i humana, nodes distribuïts per un territori on no tot es mesura per la població i per la capacitat recaptatòria, on no manen sempre els diners. Un últim càlcul reforça la idea que la Segona Divisió (per això m’agrada tant) és més que el reflex del poder i del capital: els 20 equips de la Primera Divisió espanyola procedeixen de ciutats que sumen quasi deu milions d’espanyols, mentre que la Segona (amb dos equips més) ho fa amb poc més de cinc milions.
Lee tambiénLa forqueta del Papa
Per això dic que, si vosté vol tenir un retrat més fidedigne d’Espanya, analitze el mapa dels clubs de la Segona Divisió, respire el seu ambient, aprofundisca en la seua forma de vida, en els seus llaços humans, en la seua presència en el territori, llija amb sensibilitat el seu dinamisme i capacitat de conjuminar voluntats.
Per cert, enhorabona al meu Llevant UD, que ja és equip de Primera. S’incorpora així a un altre mapa, el de les ciutats interessants amb més d’un equip per ciutat.