Després d’ Amèrica, el dramaturg Sergi Pompermayer continua la trilogia sobre el passat colonial català i estrena ara, també a La Villarroel i dins del festival Grec, Grand Canyon, repetint el matrimoni protagonista, Joan Carreras i Mireia Aixalà, tot i que els personatges que hi interpreten no tenen connexions directes amb el primer lliurament.
Tot i el nom evocador i mític del riu Colorado, l’acció se situa en la Catalunya rural: “Una nit d’estiu ardent en un poble de la Catalunya interior, una prostituta immigrant que fa la carretera presencia un accident mortal després d’una festa a la casa d’un polític membre d’una poderosa família de la burgesia barcelonina”. Així comença la sinopsi d’aquesta història, amb un matrimoni amb una filla, el company de feina del pare, el que porta el bar del poble i un personatge que és “com un àngel caigut del cel”, el defineix Pere Arquillué, que és qui dirigeix l’obra. A Carreras i Aixalà els acompanyen Guillem Balart, Maria Morera, Eduard Buch i Mar Pawlowsky.
Joan Carreras, Mireia Aixalà i Guillem Balart encapçalen el repartiment d’aquest drama rural
Pompermayer n’explica els orígens: “L’obra neix gràcies a un somni complert, que va ser fer una part de la Ruta 66 i arribar fins al Grand Canyon del Colorado i allà conèixer un guia navajo que ens va explicar històries sobre el passat colonial espanyol que nosaltres desconeixíem. D’aquí va sorgir la idea, també per entendre’m a mi mateix, la meva família i el meu país”.
El dramaturg també manifesta que ha escrit el text com a homenatge a gent com la seva família: “No tenien res econòmicament parlant, però tenien molt d’amor, encara que en ocasions no sabessin com gestionar-lo, però tampoc ho van fer tan malament”. Pompermayer revela: “El personatge es diu Pere com el meu avi que em va fer de pare, i a l’anterior hi sortia l’Andrea, que es deia com la meva àvia que em va fer de mare”.
Lee también
Arquillué, que repeteix com a director després d’ Un déu salvatge, manifesta: “La calor que fa ha anat molt bé per assajar. La canícula marca el que hi passa, a Grand Canyon. El Sergi em va passar aquesta obra fa cinc anys i me’n vaig enamorar. Aquesta passa en un poble de l’interior de Catalunya: és un drama rural amb vocació universal”.
“Per mi hi circulen el somni i la realitat, el sacrifici tant individual com col·lectiu, que ens pot aportar ser sacrificials en un moment determinat pel bé de la comunitat –continua el director–. Hi ha amor entès des de molts punts de vista. I també ens parla de la redempció d’un mateix i de la redempció com a societat. És una obra de somnis perduts i d’intentar recuperar-los. Una obra plena d’il·lusió i de somnis, de sentiment que va creixent i creixent”.
Arquillué i els intèrprets coincideixen a referir que “el procés ha estat molt obert i tothom hi ha aportat moltes coses”. “Sense ells, no hauríem arribat fins aquí. Els ‘i si féssim això o allò’ han estat permanents”, confessa el director.
Carreras afegeix que és “una peça plena de vida i també d’humor, i és molt difícil no sentir-s’hi identificat en alguns moments”. I Aixalà considera que “l’obra apel·la tota l’estona a l’emoció, perquè tots els personatges estan a la corda fluixa i estan portats al límit”. Pompermayer conclou: “Parlem d’aquesta societat que ens fa creure en els somnis, però també fa que no els aconseguim mai: són les ganes de canviar el món i la impossibilitat de fer-ho”.
