La fascinació de Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) pel teatre no té aturador i, tot i la seva dilatada carrera, continua cercant les millors obres, tant com a director artístic del Romea que com a intèrpret per fer-les ell: La cabra, El pare... i ara estrena Gegant. La funció explica una tarda de 1983 de l’escriptor Roald Dahl, l’autor de Matilda i les Històries imprevistes, on els editors li demanen que es retracti d’una ressenya en la qual critica Israel per haver atacat el Líban. La Vanguardia enraona amb l’actor sobre aquesta obra de Mark Rosenblatt, en la qual l’acompanyen Victòria Pagès, Pep Planas, Clàudia Benito, Aida Llop i Jep Barceló, i que dirigeix Josep Maria Mestres. Al Romea, del 5 de juliol al 3 d’agost.
L’obra s’estrena a Londres a principi de temporada i nou mesos després arriba a Barcelona, amb traducció de Joan Sellent. D’on surt aquesta iniciativa tan immediata?
És meva i n’assumeixo tota la responsabilitat. El primer que faig cada matí és llegir tota la informació de les estrenes a París, Londres, Nova York... The New York Times, The Times, La Vanguardia... El juliol de l’any passat, vaig llegir que el Royal Court programava una obra de Rosenblatt sobre aquest episodi de Roald Dahl, i vaig demanar que me la deixessin llegir. Però em van dir que fins que no s’estrenés no era possible.
Roald Dahl enmig d’un conflicte entre Israel i el Líban?
Aquí no es va conèixer gaire, però tant al Regne Unit com als Estats Units va ser un daltabaix. I és un tema molt actual: Palestina, l’antisemitisme i demés. A nivell particular, em va cridar molt l’atenció que era un senyor que feia 1,98 m d’alçada.
Fem una funció d’urgència sobre àrabs i israelians, que sacseja l’espectador
I vós quant feu?
Jo, 1,95, per això sembla com si l’autor l’hagués escrita per a mi. De molt jove ja li deien gegant, hi ha tots aquests contes que titula amb aquesta paraula, i vaig pensar que podia ser un bon personatge. Quan vaig llegir el text, em va semblar una funció extraordinària i, sobretot, em va semblar la funció que s’havia de fer en aquest moment. Tant de bo l’haguéssim pogut muntar en 24 hores, perquè és una funció d’urgència. Per desgràcia, el conflicte arabo-israelià continua ben vigent.
Com va ser l’estrena de Londres?
Hi vaig veure com vibrava el públic, estava enfervorit. La funció semblava quasi un debat públic més que una obra de teatre, que és una de les finalitats del teatre en aquest moment: obrir debat. El que passa a la funció et sacseja tant, que t’obliga a no estar passiu. A Londres la continuen fent.
Rosenblatt ficciona una tarda del 1983 a casa de Dahl amb els seus editors, a partir d’uns fets reals.
Roald Dahl ja era una superfigura literària, però es troba en un moment de la seva vida complicat. S’acaba de divorciar, viu amb la que ha estat la seva amant i té molt dolor físic per les ferides de guerra. Va ser pilot de la RAF a la Segona Guerra Mundial i el van abatre tres vegades. Tot això marca el seu caràcter. Arran de la invasió del Líban per Israel, es publica un llibre de fotografies que ell ressenya, i s’hi despatxa a gust contra Israel. Allò va cridar tant l’atenció, que tots els diaris de Londres i Nova York van reproduir l’article. Va ser un escàndol molt gros, fins al punt que hi va haver llibreries, sobretot jueves, que van començar a dir que no vendrien més els seus llibres.
Lee también
I els editors li demanen que es retracti per no perdre vendes?
Exacte. Però s’hi nega, perquè és el que ell creu. El truquen de tots els diaris, però no cedeix. I això és el que explica Rosenblatt, barrejant personatges reals i de ficció.
La cultura de la cancel·lació molt abans, però en un món diferent del d’ara.
Ara el món està molt més radicalitzat i globalitzat.
Però Rosenblatt no era dramaturg.
No, ell és un director de teatre molt reconegut i ha sigut director adjunt del Teatre Nacional de Londres. Ell volia fer una funció sobre aquest tema i ho va proposar a diversos autors, però als autors els feia molta por, no hi volien entrar. I va veure que no li quedava cap més remei que escriure-la ell mateix.
Em va cridar l’atenció que feia 1,98 m, i jo 1,95, per això sembla un paper fet per a mi
També és bon dramaturg?
Es nota molt que és una obra escrita per un home que és director de teatre, que domina molt bé la fusteria teatral. Està escrivint i a la vegada està fent una posada en escena. S’inventa una reunió urgent a casa de Roald Dahl convocada pel seu editor anglès, Tom Maschler, que era el gran editor del moment, l’home que es va inventar el Booker Prize. També hi ha la seva dona actual i l’editora americana. Es proposen no sortir d’allà fins que no l’hagin convençut que escrigui un escrit de disculpes. L’escenografia presenta una casa en obres, perquè és un moment de canvi.
Així doncs, Roald Dahl va ser coherent fins a les últimes conseqüències?
Sí, ell sí. La paradoxa de tot plegat és que els seus hereus, la fundació que gestionen els seus fills i nets, va acabar demanant disculpes en nom seu ara fa uns anys. Cal recordar que, després de Shakespeare, Dickens i ell són els autors en anglès que més llibres venen.
