I tots els feligresos acudint puntuals a la cita. A la crida de la secta més benigna que es coneix. Oficia el Boss. Convocada ja, una tempesta d’emocions. La crida de la tribu i del vincle: “Tenim raó perquè som molts”. El llegat de pares a fills. I en cada ocasió, a cada aquelarre, la ferotge alegria del descobriment, de la bondadosa i testosterònica sensació d’una cosa renovada, nova, única. I en la temporalitat d’un concert: un cromo més a l’àlbum de la memòria.
La grandesa de Springsteen és que parla a l’home del mateix home, del patiment i del gaudi quotidià. En ell queda clar el que sempre s’ha dit del valor terapèutic de l’art i de la música: un antídot, potser un bàlsam, per als que ens habita la malenconia.
Springsteen ja és un mite, un heroi quotidià intergeneracional; un mite massa humà, potser
Springsteen ja és un mite, un heroi quotidià intergeneracional. Un mite massa humà, potser. Una icona que no vol ser-ho. Ja se sap, els mites s’alcen per complaure instints i no per servir intel·ligències. I per activar els nostres mons particulars. I per expressar el que molts voldríem i no podem ni sabem. Es va mostrar commogut i sobretot proper quan va publicar en l’autobiografia Born to run la seva lluita contra la depressió i els seus problemes mentals, la difícil relació amb el seu pare..., i com sobreviure a la malaltia. Un patiment comú però devastador, i que socialment, encara avui, està estigmatitzat.
Lee tambiénLa condició inhumana
Explicant-ho ell, el patiment individual passa a tenir una certa confortabilitat. Sempre he cregut, i crec, que ha estat un dels seus actes més humans i solidaris. El demiürg exercint de bruixot de la tribu. L’ànima apunyalada convertida en vellut per amor a l’art i al rock. Però en Bruce està emprenyat: li dol el seu país. En cada concert: “Els Estats Units estan en mans d’una Administració de corruptes, incompetents i traïdors”. On s’ha de firmar?
El Boss canta amb més ràbia que mai, la cartografia de la seva pàtria trontolla. La primera democràcia, en perill. Tot el botí del seu material expressiu, conceptual i creatiu és ara, en aquesta gira de l’emprenyament i la ràbia, d’una actualitat brutal. La desigualtat, la paternitat, la pertinença de classe, la nostàlgia juvenil, el somni americà (The ghost of Tom Joad, la literatura de Steinbeck i Philip Roth), la injustícia, el country.
Però a Trump no li agrada en Bruce, és natural que així sigui, és un homenatge més al Boss. De què deu tenir gust la Bèstia taronja? Qui ho sap bé és Mark Rutte, que el va llepar amb fruïció i desesperació. Aquest meravellós ésser humà és el mateix que va dir: “Els espanyols són tots uns ganduls”. En fi, si en Bruce no ens consola…