He tornat d’un viatge llarg només amb ganes de menjar Marmite. Intentant explicar aquest aliment a algú que desconeixia la seva existència, un dels meus anglesos preferits va dir: “Imagina una mel salada”, i a mi em va semblar una bona aproximació.
El Marmite és una pasta marró i enganxosa feta a partir d’extracte de llevat, que té un gust molt salat i fort, i que es va inventar a finals del segle XIX, quan el científic alemany Justus von Liebig va descobrir una manera de reaprofitar l’extracte de llevat que sobrava durant la producció de cervesa. La millor manera de menjar-se’l? Untat en una torrada amb un bon Cheddar anglès molt curat. Durant aquests últims dies aquest ha estat el meu esmorzar, berenar i sopar, si no em contenia.
De tota manera, val la pena assenyalar que si hi havia un pot de Marmite a casa no és perquè abans d’aquesta última setmana a mi m’apassionés, o perquè me l’hagués figurat com a quelcom més que una altra excentricitat britànica, sinó perquè una amiga, que és una gran aventurera gastronòmica, en va comprar, el va tastar i el va detestar. El seu veredicte va ser: “O te l’emportes o el llenço”.
Com una mel salada que divideix la humanitat entre els que l’adoren i els que l’odien
La presència d’un pot de Marmite al fons de tot del prestatge més alt de la meva nevera tenia a veure amb la naturalesa intrínseca d’aquest aliment, amb la seva capacitat divisiva i controvertida, amb el fet que es tracta d’un dels més grans polaritzadors de l’opinió que es passegen sota la capa del cel. Un factor d’aquells que divideixen la humanitat entre els que l’adoren i els que l’odien, o com diu el seu mateix eslògan: “You either love it or hate it”.
Lee tambiénButaca verde
Abans-d’ahir, mentre gaudia d’una onada de sodi polèmic i ple d’umami sobre un cracker, vaig recordar que un altre anglès, un dels més il·lustres que conec, em va dir una vegada que el Marmite és un antídot perfecte perquè no et piquin els mosquits, que, vaig pensar, clarament es col·loquen al costat de la meitat de la humanitat que no pot sofrir el Marmite.
Als peixos, en canvi, els agrada. O almenys bé es menjaven com posseïts les engrunes que els llançàvem des de la barca. Tot i que, a dir veritat, també es barallaven per les restes de musclos en escabetx i les patates fregides amb gust de sobrassada, que, honestament, tot i haver estat comprades com una broma, eren inexcusables.