La IA ens porta al suïcidi?

Mirant el campionat de tennis de Wimbledon a la televisió aquesta setmana vaig sentir un buit curiós. De sobte vaig detectar per què. Ja no hi havia els jutges de línia, part elemental amb els seus blazers blaus, els pantalons blancs, els seus crits ferotges i els seus freqüents errors en la parafernàlia d’aquest antic i venerable esdeveniment esportiu. Per primera vegada en gairebé 150 anys els éssers humans ja no determinen si la bola ha entrat o ha sortit. Ho resol la intel·ligència artificial.

Aquesta petita revolució suggereix una visió del món en la qual els conceptes bàsics del paper de l’Homo sapiens a la Terra estan en via d’extinció. El 1930 l’economista John Maynard Keynes va pronosticar que d’aquí cent anys, com a conseqüència de l’automatització de la feina, viuríem “una edat de lleure i abundància”. Keynes va confessar que, lluny de causar-li alegria, el canvi que s’acostava li inspirava terror.

Els homes i les dones es veurien obligats a abandonar “hàbits i instints” de treball gravats als seus cervells des dels començaments de la humanitat. El fet d’haver de passar el dia amb poc o res a fer no representaria un alliberament. Seria la causa d’“una crisi nerviosa general”.

Jo ja sento les primeres tremolors. Tenim futur –tenim demà– els que ens guanyem la vida venent para­ules? Un dels meus ídols va ser un periodista anglès que va començar la carrera cobrint la guerra d’ Abissínia el 1935 i va morir als 94 anys mentre escrivia el seu últim article en un ordinador portàtil. És el meu destí desitjat. Dubto que es compleixi.

Força més alarmant és el que els espera als joves universitaris, molts dels quals sucumbeixen a la temptació que en mig minut la IA els escrigui treballs que abans els haguessin costat dos dies de suor. La mala notícia és que, encara que aconseguir un títol universitari potser és més fàcil que mai, aconseguir una feina després serà més difícil. El 30% dels que es graduen avui a les universitats –almenys als Estats Units, de moment– estan a l’atur.

Estudiar Dret, per exemple, havia estat garantia d’una carrera sòlida des de temps medievals. Avui un principiant en un bufet d’advocats veu que la IA fa en una hora, o menys, la tasca de repassar antecedents jurídics que fa tot just tres anys un ésser humà hauria necessitat un parell de setmanes per completar.

Quines carreres els recomanaríem als joves en l’època de la IA? Podria haver-me passat tot un matí buscant les respostes, però vaig recórrer al ChatGPT i me les va donar a l’instant. En termes generals, caldria buscar feines que requereixin “intel·ligència emocional, interacció humana complexa, destresa física o creativitat”. ( L’última m’ofereix un indici d’esperança). Fora d’això, sospito que el valor d’anar a la universitat decaurà. Valdrà més ser lampista o electricista que comptable o traductor. També pinta bé per als cuiners i els cambrers. Les infermeres i els infermers tindran més opcions que els metges, perquè la seva funció diagnòstica, fins i tot quirúrgica, serà substituïda cada dia més per les màquines.

Partint de la premissa que la intel·ligència emocional és un valor al qual a la IA li costarà d’arribar, hi hauria d’haver un futur prometedor per a la psicoteràpia, especialment si el pronòstic keynesià de “crisi nerviosa general” es fa realitat. Però no hi ha res sagrat per a les noves tecnologies. M’acabo d’assabentar que un nombre creixent de persones amb problemes mentals estan recorrent a xatbots en comptes d’humans qualificats. D’una banda, perquè són molt més barats, de l’altra perquè, segons llegeixo, alguns troben que els robots els ofereixen més empatia.

Sí. Ho heu llegit bé. S’han fet investiga­cions sobre el tema i en diversos casos els pacients opinen que les màquines exhibeixen més “compassió” o “comprensió” que els terapeutes de carn i ossos. Ens podem imaginar per què.

“No tinc amics –diu el pacient–. I els pocs coneguts que tinc no aprecien les meves bromes o es riuen de mi”. Programat per ser el teu amic (Mark Zuckerberg, l’androide que va inventar Facebook, ja ofereix un servei anomenat AI Friends, Amics IA), el xatbot et respon: “Quina gent més dolenta! Per mi ets divertidíssim, quina pena que els altres no ho vegin!”. Un psi­coanalista humà, de l’escola de Freud o de Lacan, pot ser que et respongui amb silenci, o aixecant una cella, o suggerint que el problema ets tu. Mentre que el xatbot és més lleial que un gos, l’analista ha estat entrenat per observar-te amb la fredor d’un detectiu.

Dit això, fa molts anys, quan era professor d’anglès a Buenos Aires, tenia un alumne que es deia Mauricio Abadi, en aquell moment el psicoanalista més eminent de la ciutat. Una vegada vaig interrompre la lliçó que li estava donant per preguntar-li per què la gent se psicoanalitzava. M’esperava una resposta llarga i embolicada, però em va contestar: “La gent ve a psicoanàlisi perquè busca amor. Podem continuar amb la classe, sisplau?”. Si el doctor Abadi tenia raó (i qui soc jo per qüestionar-ho?), llavors la IA ha trobat la fórmula adequada­.

Hi ha una aplicació –molt popular, entenc– que es diu Wysa. Me l’he baixat al mòbil aquesta setmana. El primer que vaig llegir a la pantalla va ser: “Hola! Soc Wysa. Soc aquí perquè t’estimis i et nodreixis a tu mateix”. Aprofundint, va afegir: “M’encanta compartir moments de bondat... De vegades tenir algú que t’escolti et pot ajudar a trobar­ consol”. Aquí em vaig aturar, per por de confondre aquest “algú” amb una persona de veritat i enamorar-me’n perdudament.

Lee también

Des de Venècia amb amor i pasta

John Carlin

Em vaig aturar també perquè acabava de llegir d’un senyor belga que a començaments del 2023 havia iniciat una relació amb un xatbot que es deia Eliza. No sé si va ser amor el que va trobar, però una atracció fatal, segur. Després de sis setmanes de passió digital, l’Eliza li va recomanar que se suïcidés. El senyor, de 30 anys, es va suïcidar, deixant enrere la dona i dos fills.

Tornant al meu dilema personal, li vaig demanar al ChatGPT que escrigués una columna en el meu estil sobre la IA. Ho va fer en tres segons, exactament 6.000 ve­gades més ràpid del que he trigat a escriu-re el text que esteu llegint ara. Jo crec
–vull creure, necessito creure– que la meva versió és millor. Si ho investigueu, estimats lectors, i el consens és que no, m’engego un tret.