Javier Godó explica que, estant molt perjudicat de salut el seu pare, Carlos, i amb la urgència de comprar dues rotatives per imprimir en offset, imprescindibles per emprendre la renovació integral de La Vanguardia , va firmar el document pensant que es tractava d’un automòbil. Hi va haver un moment d’incertesa quan, a punt d’estampar el seu nom al paper, li va caure a terra l’estilogràfica, com si es tractés d’una jugada del destí. Però ni es va espatllar la ploma ni tampoc el contracte. I el redisseny de Milton Glaser va ser possible i el diari va guanyar modernitat, sense que les vendes se’n ressentissin. Al contrari. Fins i tot un conegut establiment de moda de Barcelona va demanar permís perquè els models dels aparadors portessin un exemplar del diari sota el braç, perquè això aportava cosmopolitisme a la marca.
El propietari de La Vanguardia ha decidit nomenar el seu fill, Carlos Godó, President Executiu del Grup Godó, en què exercia com a Conseller Delegat. Continuarà com a Editor mentre se senti amb forces, però no ha volgut eternitzar-se a la presidència perquè no passessin situacions tan desconcertants com la relatada, en la qual estava en joc el futur de la companyia.
Lee tambiénQuatre generacions de la família Godó
El periodisme viu una gran transformació, però ‘La Vanguardia’ manté el compromís amb la veritat
Les vides de Javier i Carlos Godó han transitat per vies paral·leles, amb la distància del temps. Van entrar a treballar a l’immoble del carrer Pelai amb 23 anys, uns mesos després d’acabar els estudis universitaris. Tots dos van començar des de baix i van anar guanyant posicions en la companyia a mesura que anaven creixent professionalment.
Javier Godó es va presentar a La Vanguardia després que els seus dos germans grans, Enrique i Carlos, morissin tràgicament en dos accidents, en tot just quatre anys de diferència. Enrique va ser atropellat mentre caminava de matinada a Montserrat amb un parell d’amics per donar gràcies per haver acabat amb bones notes els estudis, i Carlos viatjava a Sevilla per trobar-se amb la seva xicota, però l’avió es va estavellar en un turó a prop de l’aeroport.
En el cas de Carlos Godó Valls, va abandonar el despatx d’advocats a Nova York on treballava quan va saber de la crisi generada per l’intent de Mario Conde d’aconseguir un paquet d’accions de l’empresa familiar, cosa que amenaçava la independència del diari.
En tots dos casos, es van presentar davant dels seus progenitors per dir que estaven disposats a col·laborar. L’editor actual pensava ser diplomàtic i fins i tot havia començat els tràmits per matricular-se a l’escola oficial de Madrid. El ja president creia que podia ser un advocat de referència, qui sap si a la capital del món o a la seva ciutat. A tots dos el periodisme els va atrapar i el seu compromís amb l’empresa familiar va ser decisiu.
El periodisme viu una profunda transformació, no només perquè els canvis tecnològics han obligat a replantejar la manera de difondre els continguts, sinó també perquè els populistes pretenen que creguem que les notícies falses són més atractives. La Vanguardia manté el compromís amb els fets i va fer una campanya que alertava que “la veritat importa”, una cosa que hagués estat impensable fa un temps. La veritat importa avui més que mai, encara que aproximar-s’hi sigui més difícil que en cap altre moment .
Carlos Godó escriu al seu article que el Grup Godó és una empresa rendible, sense deute, amb una estructura sòlida i consolidada. Sens dubte que això, i la solvència d’unes marques que els ciutadans identifiquen amb el bon periodisme, és la millor manera d’afrontar el futur.