Viure gaudint
Manel Ortega és un dels vuit artistes talentosos amb discapacitat que protagonitzen el documental Superarte que ha produït el grup Mediapro per a la Fundació Sifu i que es pot veure al canal de CaixaForum+. El grup Sifu, que promou la integració laboral de persones amb discapacitat, ha donat de moment feina a més de 5.000 persones amb discapacitat i fa vuit anys que organitza una gala artística que recorre Espanya. El Manel es mou com una bala amb la seva cadira de rodes, és simpàtic, alegre i bromista, un artista multidisciplinar a qui un bacteri va deixar sense cames i sense els dits de les dues mans, però segueix amb moto, tocant l’steel guitar i actuant amb el seu amic Carlos Segarra (Los Rebeldes) i pintant, acabant de muntar la seva pel·lícula, una comèdia, i buscant una editorial per al seu llibre d’acudits.
La meva vida va donar un tomb als 50 anys quan em va atacar un virus, l’ Streptococcus pyogenes .
El bacteri carnívor.
Mata tot déu, o sigui que és una alegria estar viu. Tots el tenim latent i en un de cada mil casos, si tens les defenses molt baixes, muta, va pel torrent sanguini, s’instal·la allà on vol i et menja des de dins.
Què li va fer a vostè?
Em van haver d’amputar una cama per sobre del genoll, una altra a l’altura de l’engonal i tots els dits de les mans.
Era vostè músic i ho continua sent.
Carlitos Segarra, de Los Rebeldes, i jo som molt amics, des dels 16 anys hem tocat junts per mig món.
El seu fort era la guitarra?
Sí, però em vaig enamorar de l’ steel guitar, que aquí ningú coneixia, i quan em vaig casar vam decidir anar-nos-en als EUA, on el vaig estudiar i vaig començar una nova aventura.
Expliqui-m’ho.
Em vaig enamorar de l’Oest americà i vaig decidir pintar-lo. Vaig recórrer totes les reserves índies, on em quedava mesos pintant la seva gent, els seus nens i els paisatges.
Què li van ensenyar els indis?
A ser més bona persona. Vaig passar temps amb els navaho a Arizona, havia llegit molt sobre ells, els va agradar i em van portar a veure coses que no havia vist mai un blanc: coves amb pintures dels seus avantpassats. Anàvem a cavall i menjàvem serp de cascavell.
Van tenir èxit les seves pintures?
Moltíssim, i va ser molt estimulant, però vaig tornar a Barcelona i em vaig dedicar a tocar l’ steel guitar. Mentrestant vaig col·laborar en el disseny de les medalles dels Jocs Olímpics de Barcelona’92.
És inquiet, vostè.
Una nit, als 50 anys, em vaig ficar al llit perfecte, i al cap d’unes hores vaig sentir un dolor terrible en una cama: estava negra! Vaig arribar a l’hospital mort, amb una aturada multifuncional.
Quan va tornar a la vida?
Sis dies després em van despertar amb dues injeccions d’adrenalina al cor i em van dir: “T’hem tallat una cama”, i jo, com estava de morfina fins a les celles, vaig dir: “Doncs molt bé”. Em vaig palpar-la, vaig veure que era per sobre del genoll i em va alleujar. Però l’adrenalina és traïdora.
Què va passar?
Es queda a les terminacions més fines, em van haver d’amputar l’altra cama i tots els dits de les mans. És dur, però avui m’apanyo i m’ho faig tot sol.
Com va viure aquest tràngol?
És difícil, van ser moltes operacions. La meva filla tenia 8 o 9 anys i plorava a l’ escola perquè deia que cada vegada que em veia m’havien tret un tros més. Vaig decidir comprar-me una disfressa de pirata que em vaig posar al llit de l’hospital i li vaig explicar que havia decidit ser pirata i que aviat navegaríem.
Per això la pròtesi d’una de les seves cames és una calavera?
Exacte, miri el que hi posa: “Jo vaig estar mort, i tu?”. A partir de llavors la meva filla s’ho va prendre d’una altra manera, però la veritat és que jo volia tirar-me per la finestra. Jo tocava la guitarra per tot el món, feia exposicions, m’encantava anar en motos grans...
Esclar.
Però vaig decidir baixar per l’escala agafat de la mà de la meva filla amb les meves pròtesis en lloc de tirar-me per la finestra; i vaig comprar una moto de tres rodes i vaig tornar a sentir l’aire a la cara.
Bona elecció.
Ara puc pintar com abans, perquè no es pinta amb la mà sinó amb el cap, i encara puc agafar el pinzell. I m’he fabricat un guant amb pues en tres dits que em permet continuar tocant l’ steel guitar; diuen que soc dels millors.
Imagino que la pregunta de per què a mi és inevitable.
Abans era superegoista, però no fa gaire, passant de la cadira de rodes a una altra cadira vaig caure, estava sol, no podia fer res, i tombat a terra vaig pensar molt.
Què va pensar?
Vaig comprendre que havia d’intentar que la gent que era al meu costat fos feliç, i ara això em fa feliç, i em truquen de l’hospital perquè parli amb amputats, i els explico que encara que no tingui cames vaig amb moto, tinc nòvia i la vida val la pena.
Ara a què es dedica?
A gaudir. Casa meva és un estudi de gravació, faig la meva música, i la Banda de Manel Ortega fa concerts amb l’organització Sifu; i he escrit un llibre d’acudits i estic dirigint una comèdia.
No s’ha deprimit?
No sé què és la depressió. Estem en una societat en què molta gent no sap autocuidar-se, i les noves generacions són de vidre. Som aquí per tirar endavant i aprendre de les nostres experiències.
Què val la pena a la vida?
L’honestedat, els valors, viure amb afany. La vida és molt bonica i és molt breu.
