Dimecres el president del Govern espanyol va presentar al Congrés dels Diputats un pla de quinze mesures de lluita contra la corrupció. Va quedar desdibuixat entre la bronca fenomenal a què ens tenen acostumats ses senyories. Però la ciutadania necessita percebre una voluntat ferma de combatre aquesta xacra que retalla la credibilitat en la classe política i corroeix el nostre sistema democràtic.
No entraré en una anàlisi detallada de les mesures, sinó que em centraré en dues, que al meu parer són vitals per evitar que es repeteixin casos com el del trio Cerdán, Ábalos, Koldo en el PSOE i el de Bárcenas en el PP. Em refereixo a la mesura número sis del paquet presentat, referent al finançament dels partits, i a la novena, que versa sobre les empreses corruptores.
Val a dir que tant la Comissió Europea als seus informes, l’últim publicat dilluns passat, com el Tribunal de Comptes, han insistit des de fa anys en la necessitat de legislar en aquests àmbits. Però ha hagut de passar allò que ha posat Pedro Sánchez a la corda fluixa perquè el Govern central reaccionés.
En l’àmbit del finançament i control econòmic dels partits polítics, es preveu exigir-los que sotmetin els seus comptes anuals i els de les entitats associades a auditoria. Es tracta d’una cosa que es va deixar sense abordar en la reforma legislativa del 2015, arran del cas Bárcenas, en un exercici d’autoindulgència que no s’ha de repetir. En l’actualitat, la llei obliga els partits a remetre els estats financers al Tribunal de Comptes, però aquest incorre en retards de quatre anys en publicar els seus informes. Imagineu-vos que això passés al sector privat. El PSOE sotmet voluntàriament els seus comptes a auditoria, però l’auditor és poc conegut; el PP ni això.
El PSOE i el PP tenen una responsabilitat històrica en la lluita contra la corrupció
A més de fer obligatòria l’auditoria, caldria exigir que la dugui a terme una de les firmes més prestigioses, a fi que la independència de l’auditor estigui fora de qualsevol dubte. Els partits polítics tenen una repercussió social igual o superior a la de les empreses de l’Ibex 35. Cal que les firmes que els auditin ofereixin el mateix grau de fiabilitat. D’altra banda, a més de verificar la fiabilitat dels comptes, l’abast de l’auditoria hauria de cobrir el compliment estricte dels requisits exigits en la llei per a les donacions privades i altres ingressos dels partits i les seves fundacions.
Convindria afegir-hi dues mesures relatives als partits no previstes en el pla. Una és sotmetre les fundacions i entitats vinculades al mateix règim de restriccions en les donacions i aportacions que s’imposa als partits, ja que la regulació actual és molt més laxa. L’altra, endurir el sistema sancionador, atès que els parlamentaris han estat molt tebis a l’hora d’imposar sancions que puguin afectar les seves organitzacions; una mesura que cal considerar és fer-los responsables civils de les corrupteles incorregudes pels polítics de la seva afiliació.
Lee tambiénLes institucions, sota amenaça
Pel que fa a l’actuació empresarial, la proposta presentada preveu endurir les sancions a les empreses corruptores. Caldrà estar atents a la regulació concreta en què es tradueixi, ja que s’ha de tractar d’un règim eficient, d’aplicació àgil i que no es pugui eludir amb formalismes o “ports segurs”. Acciona ha acomiadat el que aparentment era el responsable directe dels pagaments realitzats al trio imputat. Però la percepció pública és que la responsabilitat no s’ha de quedar aquí. Una empresa que incorri en aquesta mena de pràctiques hauria de ser objecte de sancions econòmiques que resultin dissuasives, com ho és la prohibició de contractació amb les administracions públiques durant terminis de temps rellevants, podent aplicar-se per via administrativa, ja que el garantisme associat a la via penal sol restar-los eficàcia.
Els integrants de la societat civil hem d’estar atents i pressionar perquè el que s’ha anunciat no quedi en un castell de focs artificials, ni es dilueixi en regulacions descafeïnades. Tant el PSOE com el PP tenen una responsabilitat històrica en posar-se d’acord en això. I els partits que donen suport a l’Executiu, en pressionar-los per això. Si no ho fan, quedaran tots sumits al fangar que porta els ciutadans a optar per solucions extremes.