El ‘decentòmetre’ treu fum

Després de tant invocar la decència, el decentòmetre del Congrés ha començat a treure fum. “Deixeu-vos de romanços, això no va de Sánchez o la ultradreta, això va de Sánchez o decència”, va proclamar Feijóo des de la tribuna, tonificat després del bany d’aplaudiments del congrés triomfal del PP. Tot i així, en la seva oportunitat d’or, no va oferir propostes anticorrupció, malgrat l’experiència del seu partit com l’únic fins ara condemnat per finançament il·legal. Només va haver d’empunyar el Manual de la decència, convertit en el seu catecisme personal, com si amb això n’hi hagués prou per proclamar-se’n garant.

El ple extraordinari es va convocar per debatre el rumb de la legislatura, però Feijóo va saltar al ring amb el guió preparat, en la dinàmica habi­tual dels monòlegs: va delatar, va acusar, va insinuar. Va al·ludir a “prostíbuls” en l’entorn familiar del president, i Patxi López va replicar: “indecent”. La paraula va quedar flotant com un dard verbal d’anada i tornada. La intervenció d’ Abascal va ser un míting de trinxera amb ritme de TikTok. Va arremetre contra tothom, recreant-se en Feijóo, a qui acusa de no fer caure el president com mana el deure patriòtic. 

I Pedro Sánchez? Lluny d’empetitir-se, es va presentar com a defraudat i blanc d’una campanya infame. No va anunciar eleccions ni va aclarir incògnites sobre les causes judicials en curs, però va recuperar la iniciativa. Els socis no li van estalviar crítiques, però no van fer sang de l’anèmic: es van estimar més donar-li un respir. Cadascú, doncs, va jugar la seva carta: Feijóo, la moral; Abascal, l’esperpent; Sánchez, víctima i penedit.

Alguns sembla que porten incorporat un decentòmetre per mesurar la virtut aliena. La proximitat amb Vox ja ni fa aixecar celles entre els que es consideren guardians de les essèn­cies democràtiques. La política, convertida en un exercici de desqualificació moral, es buida: l’adversari ja no és algú amb qui confrontar idees, sinó a qui estigmatitzar de manera sumària. I és que la decència, que si importa en algun lloc és al Congrés, on les paraules configuren el comú, no es demostra a crits des de la tribuna, sinó cuidant les formes i el sosteniment del desacord sense tirar a matar. Les altres coses –el dit alçat, la invectiva grollera, l’aplaudiment fàcil– només sobrecarreguen el decentòmetre, que espurneja a punt de fondre’s.