És estrany que en un encierro el toro que encapçala el ramat giri cua per envestir els corredors. Passa més amb els toros endarrerits. Però no amb el que va primer.
Des de petit que veig cada mes de juliol els encierros de San Fermín. Una tradició familiar que el meu pare ens va inculcar, no sé ben bé per què. De vegades penso que era perquè ens llevéssim d’hora aquelles primeres setmanes de vacances escolars. Ara, encara que ja no vivim junts, mantenim la tradició i comentem la jugada davant la sorpresa de persones que s’han anat incorporant a la nostra vida. Tu et lleves a veure el encierro ? Doncs sí. I m’intento justificar, perquè aquest tipus de salvatjades no tenen l’acceptació que tenien als vuitanta. I sí, sempre millor un encierro que una corrida de toros, però quina necessitat hi ha de passejar els toros des dels corrals fins a la plaça, perseguint centenars de mossos que assumeixen el risc de tenir un bon ensurt a canvi de fer la cursa de la seva vida davant d’un toro?
Amb el temps he anat reconeixent corredors que són autèntics atletes. Últimament porten samarretes d’equips de futbol i així es distingeixen entre la multitud. Betis, Atleti, Athletic Club, Llevant, Barça, Valladolid. Espanya de nord a sud, d’est a oest, perseguida per un toro que té pressa per arribar a la plaça i que el deixin en pau.
Els encierros cada vegada són més curts i nets. En dos minuts i mig se’l ventilen. Havia arribat a veure encierros de 12 i 15 minuts, quan tot estava menys reglat, quan els cotxes no tenien cinturó de seguretat i es fumava als avions.
Els comentaristes, després de la cursa, analitzen els moments més espectaculars com qui revisa un penal al VAR. Pocs espectacles acaben amb un metge donant l’informe de ferits. La tele per San Fermín ha normalitzat aquella imatge del metge envoltat de micros parlant de ferides per banya de toro o politraumatismes per caigudes.
Feijóo va actuar de toro endarrerit, que es gira per envestir, a costa de prostíbuls i el que sigui...
Al congrés del PP, mentre el PSOE es dessagnava per una cornada amb diverses trajectòries, vam veure el ramat unit. Tots a l’una, que és el que passa quan el poder és a prop. Ni la presidenta Díaz Ayuso, ni els dos expresidents, Aznar i Rajoy, molt més aplaudit el primer que el segon, no van voler amargar el camí que li queda a Núñez Feijóo. Això sí, Aznar no va poder evitar llançar la seva nova consigna: de “qui pugui fer, que faci” hem passat a “qui pu- gui ser empresonat, que ho sigui”.
Feijóo va ser el més elegant del seu partit. Tenia uns aires de presidenciable que no cabien a Ifema. Aires centristes, atrapa-ho tot, com l’Aznar del 96.
Lee también‘Caiga quien caiga’
Però al cap de dos dies, alguna cosa va passar. En el debat sobre el cas Cerdán al Congrés, Feijóo va voler ser el més dur. Diumenge doctor Jekyll i dimecres mister Hyde. Feijóo arribava a aquell debat com a clar aspirant a la presidència de la Moncloa, encara que no l’aconsegueixi ara. És el toro que encapçala el ramat. Feia temps que ningú no tenia tan a l’abast arribar al cim, veient com els socialistes actualitzen cada cinc minuts els webs de la premsa de dretes, a veure fins quan l’ UCO els manté amb vida.
Però Feijóo va actuar de toro endarrerit, que es gira per envestir, a costa de saunes, prostíbuls i el que faci falta. Sonen lletges segons quines paraules en boca d’algú que ja es veu presidint el país. Per què ho va fer, podent deixar aquesta feina al seu subaltern Tellado? Perquè quan un ja es veu arribant el primer, entrant a la plaça com un toro guanyador de l’encierro, quan un és el gran favorit, hi ha una esgarrifança que li recorre l’esquena. Només tu pots perdre. I això deu fer molta por.