Dimecres, Lauren Sánchez va assistir a la desfilada de Balenciaga a París vestida amb un conjunt negre, flanquejada pel seu seguici habitual. En qualsevol altre context, hauria estat una aparició més de la jet de Silicon Valley jugant a la jet set europea. Però aquesta vegada va ser diferent: va arribar pocs dies després del seu casament venecià —la dels noranta jets privats— i, sobretot, després d'una portada digital de Vogue USA dedicat íntegrament ella. No a la seva feina. No al seu activisme. A ella. Al seu vestit de Dolce & Gabbana, al seu casament amb Jeff Bezos, a la seva “brillantor interior”, segons el text que acompanyava el reportatge fotogràfic, publicat el 27 de juny. Una història tan aliena al clima global i al sentiment col·lectiu com ho va ser el mateix casament.
Una portada que, en cap altre temps, Vogue —la revista des de la qual Anna Wintour va fer campanya per candidats demòcrates o publicava assajos de quatre mil paraules sobre la píndola de l'endemà— no hauria aprovat mai. A més de suscitar moltes crítiques, no va trigar a sorgir una teoria: que el final de Wintour —anunciat just un dia abans— tenia a veure amb aquella portada. Com si la revista no pogués haver pres semblant decisió sense una rendició interna. Per si fos poc, aquests dies ha cobrat força el rumor que Jeff Bezos podria haver comprat Vogue a Sánchez com a regal de noces. Com si, per justificar semblant relliscada editorial, només quedés pensar en una compravenda.
Obliden que Anna Wintour no fa res ni per força ni a l'atzar. Si va elegir el dijous 26 de juny per anunciar que deixava el seu càrrec com a directora de Vogue USA, va ser perquè aquell dia es complien 36 anys exactes des que va firmar el seu contracte, el 1988. Va tancar el cercle amb la seva pròpia cronologia, no amb la de Bezos.
La seva sortida, a més, no implica una retirada. Wintour continuarà com a directora editorial global de totes les edicions internacionals de Vogue i com a cap de continguts de totes les revistes de Condé Nast, tret de The New Yorker: la revista literària i política més prestigiosa del grup, dirigida des de fa dècades per David Remnick.
El seu criteri no desapareix, es descentralitza. El gran canvi és simbòlic: Vogue USA no tindrà una altra directora. Tindrà una cap de contingut. El títol —amb les seves inseparables ulleres de sol— ha passat a la història.
Wintour continuarà com a directora editorial global de totes les edicions de 'Vogue '
Durant anys, el veritable objecte de desig del fundador d'Amazon no va ser Vogue, sinó precisament aquella excepció: The New Yorker. Bezos l'ha volgut amb insistència, però sempre ha rebut la mateixa resposta per part de Condé Nast: les revistes del grup no es venen per separat.
Des del 1959, la companyia està a mans privades, sota el control de la família Newhouse a través d'Advance Publications. Si algú vol una de les seves capçaleres, ha d'emportar-se el paquet complet: Vogue, Vanity Fair, The New Yorker, GQ, Wired, Glamur, Bon Appétit, entre d'altres.
Diverses capçaleres com VOGUE, ELLE i Harper's BAZAAR
L'adquisició no sortiria precisament barata —s'estima que Condé Nast té un valor aproximat de cinc mil milions de dòlars—, però Jeff Bezos podria permetre-l'hi: el seu patrimoni personal, el 2025, s'acosta als 236 mil milions.
La qüestió és que la idea que la marxa de Wintour tingui alguna cosa a veure amb Lauren Sánchez no se sosté. Encara que Condé Nast canviés d'amo demà, Anna continuaria allà. No va ser un gest de rebel·lia. Va ser un gest de poder: el de qui decideix quan deixar anar les regnes, però no el control.
El rumor ha cobrat força no tant perquè sigui versemblant, sinó perquè necessitem que ho sigui. Perquè cal trobar-li explicació a l'inaudit —una portada de Vogue a més glòria de l'esposa de Bezos—, però també als temps que corren. Perquè ens costa d'assumir que ja res no requereix una lògica editorial: només accés, diners i exposició.
Molts donen per descomptat que la compra es farà efectiva. No perquè tinguin informació, sinó perquè el guió encaixa massa bé amb el present. Perquè en aquest moment de la història no és que estiguem preparats per al pitjor: és que ho donem per fet.