El proper 16 de juliol, festivitat de la Verge del Carme, es compliran 70 anys del casament dels meus pares; en van compartir gairebé 65, dels 93 anys que van durar cada una de les seves vides. Una llarga convivència en una, també, llarga vida. Quan van morir, amb tres anys de diferència, la majoria de la gent que els va conèixer, donant-nos el condol a la família, recordava que sempre els van veure junts: Ángel i Pilarín no van fer mai plans per separat.
És l’únic matrimoni que conec per dins, de manera que no opinaré, encara que m’agradaria, d’altres que conec de fora. Com que les estadístiques demostren que hi ha més persones casades que solteres, caldria acceptar que l’anomalia és travessar la vida sense haver gaudit, o patit, la convivència amb algú que, com diu l’aforisme, vas trobar al carrer i que, en la majoria dels casos, va ser un moment fruit de la casualitat. Una sort o una desgràcia, segons es miri.
La majoria de la gent que m’envolta està casada i, més encara, en una unió conjugal de llarga durada. El cas més curiós que conec, entre les meves amistats, és el d’una parella que es va casar dues vegades. Es van divorciar després de 25 anys de matrimoni, van estar separats 15 i, quan tots dos superaven de sobra els 60, es van tornar a casar en presència dels seus fills i nets. Al seu dia es van prometre envellir junts i ho han complert, amb aquella pausa que els va permetre reflexionar i explorar nous horitzons.
També en conec d’altres que de joves no es veien junts de vells, però, passades les dècades, es tornen a trobar després d’haver-se trobat a faltar, amb aquella nostàlgia, tan balsàmica, que allò que podia haver estat i no va ser tampoc va estar tan malament.
Lee tambiénManies d’estiu
Diuen que cal tenir molta paciència i generositat per passar junts valls i bassals, i que això que anomenen amor ho pot tot, ho assoleix tot, segons la Carta de sant Pau als Corintis, lectura obligada en tantes cerimònies de casament catòliques. No els ho sabria dir, no tinc experiència en la matèria.
El que sí que observo és que, amb els anys, les dones solen estar més fartes que els homes d’haver passat la seva vida sent part de la vida d’un altre. Fins i tot la meva mare, la pobra, a qui el meu pare va tractar com una reina fins l’últim dia, deia, quan encara tenia capacitat per expressar-se, que la seva il·lusió en la vida era passar uns quants anys vídua per fer el que li donés la gana. Va estar vídua poc més de tres anys i, en la seva nebulosa, es passava les nits adormida en direcció al costat del llit que havia ocupat el meu pare.