La política no obeeix les lleis de la ciència, però hi ha una excepció: és tan cert com que dos i dos són quatre que no es pot criticar Israel sense que t’acusin d’antisemitisme. Intentar que s’introdueixi més llum que calor en la conversa és impossible. Però hi ha honor en la defensa de les causes perdudes.
Per inspirar-nos, una citació del novel·lista F. Scott Fitzgerald: “La prova d’una intel·ligència de primera categoria és l’habilitat de mantenir dues idees oposades alhora”. A la recerca de llum, vaig parlar aquesta setmana amb dues grans amigues i molt intel·ligents, l’una a Anglaterra, l’altra a Austràlia. Advocades totes dues, jueves les dues, es van jugar la vida en la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica, on van néixer.
Hi afegeixo de passada que dels blancs sud-africans que es van oposar obertament a l’apartheid, una quantitat desproporcionadament alta van ser jueus. Joe Slovo, ídol de la població negra i líder de la lluita armada que Nelson Mandela va iniciar, ho era.
Anomeno Slovo, però no les meves amigues. Una mesura de la histèria que genera el tema Israel és que, si ho fes, se les acusaria de ser traïdores, o el que en anglès en diuen self-hating jews , jueves que s’odien a si mateixes. O que, pel simple fet de ser jueves, se’ls consideri còmplices de l’horror que Israel, un Estat fundat per jueus per a jueus, infligeix diàriament a la població palestina.
Són temps durs per ser palestí. Terrorífics si vius a Gaza. Però sense voler comparar, molt conscient de l’enorme diferència pel que fa als nivells de patiment, són temps complicats per ser jueu. El virus de l’antisemitisme, sempre latent, ha despertat i s’ha tornat més agressiu que en cap moment –salvant les diferències– des de temps de Hitler. I a què es deu? Al fet que un nen palestí a Gaza veu un soldat israelià avui amb la mateixa por que un nen jueu a Ucraïna veia un soldat nazi el 1941.
La meva amiga “australiana” em va explicar que fa uns dies a Sydney algú va cremar les portes d’una sinagoga mentre la gent hi resava dins, i que a Melbourne, a l’hora de sopar, una xusma va trencar els vidres d’un restaurant israelià. Ressons de Kristallnacht. L’“anglesa” em va dir que va anar a una xerrada a Londres d’una dona israeliana els pares de la qual van ser ostatges de Hamàs a Gaza i que a l’entrada del recinte els van assetjar a crits un grup de manifestants propalestins.
“La dona es va aturar i va intentar conversar amb ells”, em va dir la meva amiga. “Ho va fer, ens va explicar, en un petit intent de combatre la deshumanització a la qual se sotmeten els dos bàndols”.
Aquí hi ha l’arrel del problema. El Govern d’Israel i molts israelians deshumanitzen els palestins. Hamàs i molts palestins deshumanitzen els israelians i tots els jueus. A Gaza, on desenes de milers han mort, l’exèrcit israelià ha destruït tots els hospitals i el 95% dels edificis. No hi ha cap lloc al món on hi hagi una densitat de nens mutilats més gran. Algú dubta que Hamàs faria el mateix a Tel-Aviv si pogués?
L’odi s’estén en onades expansives pel món i, fora de les terres israelianes i palestines, els que més el pateixen són els jueus, deshumanitzats moltes vegades fins i tot per la seva pròpia gent. L’amiga australiana em va dir que un parell d’escriptors jueus havien estat expulsats d’un congrés, precisament, d’escriptors jueus per haver-se declarat públicament contra Israel. D’altra banda, ella detecta una nova fredor de part de vells amics no jueus.
Algú dubta que, si pogués, Hamàs faria a Tel-Aviv el mateix que Israel fa a Gaza?
“Em sento atrapada”, em va dir. “D’una banda, estar en contra del Govern israelià t’equipara –siguis jueu o no, absurdament– amb ser antisemita. De l’altra, pel simple fet de ser jueva et classifiquen com a antipalestina”.
L’amiga a Anglaterra diu que amb alguns amics jueus no pot parlar del tema a causa del suport incondicional que senten pel Govern israelià i la seva ceguesa davant les atrocitats que comet. També es calla la boca amb amics propalestins que tanquen els ulls a la matança d’israelians i les violacions en massa que va cometre Hamàs el 7 d’octubre del 2023. Amb tot, el problema avui és la resposta militar israeliana salvatge i desproporcionada.
“Poques setmanes després del començament de la contraofensiva israeliana a Gaza, un amic jueu a Londres em va dir: ‘Netanyahu no només ha fotut els palestins, sinó tots els jueus del món’. Hi estic d’acord. No importa quant repetim que Israel no ens representa, se’ns veu així. Netanyahu ha obert les portes a l’antisemitisme, l’odi més antic”.
“Tots els camins condueixen a Netanyahu”, diu l’amiga australiana. “Se’n riu del món, dels tribunals internacionals. El delecta la impunitat amb què destrueix i mata. Es desfà de riure –ell, un criminal de guerra– amb la seva última broma, la de nominar el seu millor aliat, Donald Trump, per al premi Nobel de la Pau”.
Per dir una cosa així en públic la meva amiga seria acusada, com qualsevol, jueu o no, de negar a Israel el dret d’existir, com si l’ Estat no pogués sobreviure sense matar de gana els nens de Gaza.
Dit això, aquí va una pregunta –hipotètica, perquè ja no hi ha marxa enrera– que potser mereix cert debat.
L’ Estat d’Israel va ser fundat el 1948 amb el suport aclaparador de les Nacions Unides. Sabent el que sabem avui, els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, Austràlia i gairebé tots els països del que anomenem Occident haurien fet el mateix?
Lee tambiénLa IA ens porta al suïcidi?
Esclar, en el seu moment era inevitable. Després de la mort de sis milions de jueus a l’ Holocaust i la culpa acumulada de segles que tants països compartien, no hi havia cap altra possibilitat.
Però avui aquella part del món ha estat abandonada pels seus diversos déus. La Terra Santa és el millor argument que hi ha contra la religió. És una vall de llàgrimes i sang condemnada a un conflicte sense fi, sense solució imaginable. Dos estats? Tan difícil com mantenir dues idees oposades alhora. Oblideu-vos-en. Ull per ull per sempre.
“Netanyahu ha obert les portes a l’antisemitisme, l’odi més antic”
Israel, on les meves dues amigues no hi anirien a viure ni boges, havia de ser la cura a l’antisemitisme. Doncs resulta que al contrari. I mentre els Netanyahu continuïn al comandament, garantia que Hamàs o les seves variants proliferin, el virus de l’antisemitisme anirà a més, envoltant les meves amigues i els seus detractors, innocents o culpables, per igual.