Unamuno va proclamar que als catalans ens perdia l’estètica. El que pretenia ser una crítica, amb el temps s’ha convertit en un elogi. El món se’ns ha posat lleig en el fons i en les formes. Quan s’havia vist un president dels Estats Units dirigint-se al seu país amb una gorra vermella? Quan abans s’havia presentat l’home més ric del planeta amb una samarreta negra a la Casa Blanca? I no segueixo amb la llista, perquè necessitaria la resta de la pàgina. Avui, però, és un gran dia per als estetes: la final de Wimbledon, on ningú no pot trencar les normes de l’educació i el bon gust.
A l’ Alt England Club es disputen tornejos des del 1877. La tradició estableix que els tennistes han d’anar vestits de blanc de cap a peus, la qual cosa es va convertir en norma d’obligat compliment des del 1963. És l’únic torneig que imposa un codi de vestimenta. Les elits britàniques es van decantar per aquest color perquè era el que dissimulava millor la suor. El 2022, Kyrgios va entrar en la pista amb una gorra vermella que podria portar Trump i unes sabatilles del mateix color i va ser amonestat. Els espectadors tampoc no se salven de les regles. Es recomana vestir elegantment i s’inclou una llista d’articles prohibits, com les samarretes de córrer, els texans estripats, les sabatilles brutes o els eslògans ofensius. El de menys és que siguin peces cares o de marques de moda.
A la Scala de Milà també estan farts que la gent vagi com si tornés de la platja. No s’han atrevit a exigir vestit i corbata als homes i vestit de còctel a les dames, però adverteixen que no s’hi podrà entrar amb samarretes imperi, xancletes o bermudes. Ho consideren una qüestió de decòrum i d’educació: les butaques són molt juntes a la platea i la direcció pensa que ningú no té per què aguantar les suors alienes per molt que els agradi l’òpera.
Lee tambiénEl pare d’ella (5)
L’elegància no és una qüestió de diners, sinó d’estil. Quan Henry James va anar a veure Gustave Flaubert a casa seva i el va rebre en xandall, va quedar horroritzat. Va comentar als amics que no es podia escriure bé amb roba més pròpia d’anar al bosc. “I Madame Bovary ?”, li va preguntar Turguénev sobre això. I va respondre: “Segur que la va escriure amb armilla”.