un empresari conegut em convida a una paella a la seva casa de camp. Dinem sota un tendal a la vinya de la seva propietat. Mentre atalaio el mar blau al fons, ell em pregunta sobre els dirigents expulsats del partit del president Sánchez per presumpta corrupció. A la premsa s’ha dit aquests dies que Sánchez no va saber escollir els col·laboradors. Una mala companyia pot espatllar-te la vida. El ministre Pío Cabanillas ja va advertir fa temps: “Cos a terra, que venen els nostres!”. Elegir els teus és difícil, perquè es queden dins.
Les vegades que jo mateix he hagut de formar un equip m’he guiat per tres principis: afinitat i intel·ligència del candidat i confiança en la seva responsabilitat. Ara, mentre acabo la copa de vi blanc fresc, el meu amfitrió discrepa dels tres punts. Escollir algú intel·ligent i afí “és molt fàcil”, em diu. Donar-li responsabilitat, “això és difícil”. El que importa més és que l’equip sigui lleial i obeeixi el seu cap, que té la responsabilitat. “L’equip ja sap per a qui ha d’estar”, hi afegeix. Parla per experiència. “Però avui els lideratges –li recordo, filosofant– són més horitzontals que verticals”. Ell fa una ganyota de dubte.
Lee tambiénPer què Sartre?
Democràcia i ego no casen. Un s’ha d’humiliar al fet que el vot de milions de gent valgui igual que el seu. En la democràcia no hi ha d’haver jos, perquè hi hagi éssers lliures. En l’autocràcia sí que hi ha jos, però el preu és que hi ha serfs. Avui hi ha massa ego a tot arreu.
L’hiperlideratge treu el nas i abunda el presidencialisme. En la política es va passar de la importància de les ideologies als programes, i d’aquests als mers lemes de campanya electoral, per acabar avui simplement en l’adhesió al líder, de qui s’esperen miracles.
D’una banda, res més perillós per a un cap que envoltar-se d’obedients a rebuf seu. No s’ha de fiar de qui no és independent per veure i decidir per si mateix: per començar, la seva lleialtat al líder. El ramat va per aquí i per allà. En el mal temps, el cabdill en caiguda s’oblida de la seva gent, però aquesta es desprèn d’aquell encara més ràpid. Si un compta només amb els que li diran “sí, cap”, pot tenir sorpreses i, a més, colar-se-li indesitjables, com passa avui, temps de cabdills, en els partits.
D’altra banda, l’egolatria tampoc no li convé al conjunt d’obedients, perquè així que el cap trontolli o caigui, l’edifici col·lapsa i desapareix. La democràcia no és un règim d’assentiments, sinó de dissensió i consens en equilibri.