Tot acte terrorista és una campanya de publicitat. No descobreixo res que no sapiguem, encara que és possible que ho vulguem oblidar. No hi ha comunicació sense algú que la difongui. En diem finestres, altaveus, mitjans, canals... Els terroristes se n’aprofiten, com les marques de cervesa, però sense pagar les tarifes. Saben que, si fan una barbaritat, el seu missatge arribarà fins a l’últim racó del món. De vegades n’hi ha prou amb la simple amenaça.
Existeix la sospita raonable que alguns països fan servir aquesta eficàcia comunicativa. Massa evidències relacionen el KGB amb atemptats especialment violents. Marc Marginedas insisteix a veure l’ Estat Islàmic com una creació russa. M’espanta pensar que hi ha departaments creatius, com els d’una agència de publicitat, dissenyant l’horror com nosaltres creem anuncis de cotxes. Si les notícies no difonguessin els actes terroristes, existiria el terrorisme? És una pregunta que es deuen haver formulat tots els responsables de mitjans al món. És possible, és raonable, no difondre’ls? Em temo que és un cercle pervers i perfecte.
La lògica darrere de l’11-S és la mateixa que empenyia Steve Jobs a presentar productes amb el potencial de ser notícia: que es difongui, que et faci existir. L’11-S va ser un anunci terrible i magnífic. Crec que tothom vam tenir la sensació, esglaiats, que el que veiem semblava una pel·lícula. No hauríem d’oblidar que Hollywood és, essencialment, propaganda. La premsa podia haver-ne minimitzat l’efecte publicitari? Les imatges de gent desesperada llançant-se per les finestres de les Torres Bessones no s’han vist mai. Algú va decidir què podíem veure, i què no.
Lee tambiénLlum i democràcia
Passa una cosa semblant amb els suïcidis, vetllats per un sentit de la responsabilitat raonable. De la mateixa manera que durant anys el periodisme va silenciar el que tothom sabia de la casa reial. I és obvi que cap mitjà no parla malament de les empreses que posen els anuncis que paguen les nòmines. Sé que és un salt excessiu, demano disculpes per això, però la lògica del terrorisme s’aplica avui a la vida parlamentària. Els polítics i la seva bronca fan servir els mateixos canals. Xisclen i insulten perquè això els dona presència pública. Els terroristes maten per la mateixa raó. Com més bronca més audiència, més morts més audiència.
L’audiència justifica l’expansió del que és execrable? Donald Trump és un mestre utilitzant l’avidesa dels mitjans per l’escàndol en la baralla insensata per arribar a més gent (o per no perdre-la). La seva barbaritat diària segueix aquesta lògica. Què passaria si no li féssim cas? Els mitjans es queixen de l’enrenou, però quanta responsabilitat té qui l’anuncia? I quanta complicitat? La publicitat sense mitjans és invisible.
Sembla que cada vegada més gent decideix no veure ni llegir les notícies. Trien no creure en el món violent i desesperançat que els creadors de la realitat ens ofereixen. Tot és màrqueting, deia Jobs. Tristament, caldria afegir-hi.