L’última enquesta oficial sobre mobilitat en l’àmbit del sistema de transport metropolità de Barcelona ens mostra una realitat molt inquietant i constata un fracàs en la gestió i en l’oferta de transport públic. L’estudi explica que els 5 milions de persones de més de 16 anys que viuen en aquest àmbit, que inclou tota la província de Barcelona, fan 20,8 milions de desplaçaments cada dia, una mitjana de quatre per habitant. El 5% d’aquests moviments (un milió) són de transportistes, taxistes o serveis. Tot i que són només 80.000 persones, es mouen molt i cada una efectua 13,2 desplaçaments al dia de mitjana, quatre vegades més que la resta.
Més dades. Si descomptem aquests últims professionals, la immensa majoria dels 19,8 milions de desplaçaments que fa la població es fan per obligació. És a dir, per treballar, estudiar, anar al metge, acompanyar un menor o una persona gran o per fer gestions. Només el 17% es mouen per “motius personals opcionals”. Dit d’una altra manera, la gent no es desplaça per caprici sinó per necessitat i exercint el seu dret a la mobilitat.
Els usuaris pateixen la pèssima planificació de la mobilitat, que es veu en el col·lapse diari
Gairebé la meitat dels desplaçaments (46%) es fan a peu, i un 2%, en bici o patinet. Com es mou la resta? El 33,5% en vehicle privat (6,6 milions de moviments diaris), i el 18,2%, en transport públic (3,6 milions). La mobilitat en cotxe duplica el tren, bus, metro i tramvia, i aquesta proporció es manté inamovible des de fa anys. Ni tan sols la recent bonificació del transport públic ha suposat una renúncia al transport privat. El resultat que mostra aquesta enquesta és el col·lapse diari que pateixen centenars de milers de persones en l’àmbit de Barcelona i el malestar per les nombroses incidències que afecten la mobilitat en el transport públic.
Per què la gent s’entossudeix a anar en cotxe i no escolta les proclames polítiques perquè es passin al transport públic? Com dèiem al principi, pel fracàs en la gestió i en l’oferta. El mateix estudi indica, sense voler, uns quants motius. El primer és el temps del viatge. El vehicle privat triga la meitat per fer el trajecte, encara que es promogui la congestió del trànsit per convèncer sense èxit els soferts ciutadans.
Viatgers apinyats per pujar al tren
Segon motiu. Mentre que els residents a Barcelona són els més satisfets amb l’oferta de transport públic i són els que més el fan servir (28%), a mesura que ens allunyem de la capital, l’ús del bus, metro o tren cau al 10% a l’àrea metropolitana i al 5% a la resta de la província, perquè les alternatives al vehicle privat són inexistents o clarament insuficients.
Les inversions més importants s’han centralitzat a Barcelona, on hi ha més vots, i s’ha oblidat descaradament la resta, a excepció de Sabadell i Terrassa, que, en proporció amb la seva població, segurament són unes de les ciutats més ben dotades en tren i bus d’Europa. Per això, el grau de satisfacció de l’oferta de transport públic dels barcelonins és del 83% i cau al 27% a la resta.
La realitat que trasllada l’enquesta és pèssima, perquè no hi ha plans a la vista d’inversions rellevants en infraestructures a la regió metropolitana per poder solucionar el problema de mobilitat d’aquests milions de ciutadans. I no em digueu que posaran més autobusos, perquè això és només un pegat. Mentre que un tren pot portar 800 o 1.000 persones, un bus solament en transporta 60 o fins a 80, si, com passa sovint, els usuaris viatgen drets amb el perill que comporta.
I tercer motiu important de la desafecció cap a la mobilitat col·lectiva. L’enquesta passa de puntetes sobre un dels problemes que pateixen els usuaris del transport públic cada dia. De cent folis d’estudi, només en dediquen quatre a preguntar sobre la satisfacció, i de tots el problemes que hi ha, només se centren en els robatoris i en la inseguretat. La meitat dels usuaris diuen que han patit una incidència, però el sondeig no es molesta a preguntar de quina mena. És a dir, ni una línia sobre els retards constants, la deficient informació al viatger, les eternes avaries en ascensors i escales mecàniques, els perills per l’acumulació d’usuaris a les andanes i tantes altres queixes que els passatgers pateixen cada dia.
Conclusió: cada vegada hi ha més gent amb dret i obligació a desplaçar-se i les solucions ni tan sols estan dibuixades, perquè s’ignoren els problemes i perquè falta focus per situar on han de ser les prioritats d’inversió. I així ens va.
