Arriba un moment en què et satures. En què el cap et diu que no troba solucions. En què fa tant de temps que ets la pista devorant rivals que no pots més. Arriba un moment en què cal deixar de guanyar per tornar a guanyar. Potser Carlos Alcaraz pensava en això a la cadira quan es veia superat per un Sinner superlatiu. Se l’emportaven els dimonis, al murcià, enfadat amb ell mateix, gesticulant cap a la seva llotja, dialogant en la distància amb l’entrenador, Juan Carlos Ferrero. Feia gairebé tres mesos que no perdia, des de la final del Trofeu Godó contra Rune.
Des d’aleshores havia convertit en or tot el que tocava, incloent-hi la inversemblant final de Roland Garros quan es va aixecar per protagonitzar una remuntada de llegenda. Li tenia la moral menjada a Sinner, sabia com buscar-li les pessigolles, però els grans campions, i l’italià ho és i ho pot ser més, saben com sobreposar-se. Feia molts mesos que el número 1 del món buscava com fer un pas més enllà pel que fa a aquest Alcaraz que el portava de cap, que l’enganyava amb les deixades i que el sorprenia amb l’enginy. En aquesta final de Wimbledon ho ha aconseguit ensenyant caràcter, també jugant amb el públic com no hi havia jugat mai en la seva carrera i demostrant que en el pols generacional amb Alcaraz ell té una marabunta de qüestions per dir. Només faltaria.
Algun dia havia d’arribar la derrota a la final d’un gran, el més important és aixecar-se
Mirant enrere hi ha una imatge icònica al món del tennis. Ens situem a la final de l’Open d’ Austràlia del 2009. Rafa Nadal acaba de derrotar Roger Federer. El suís esclafeix a plorar perquè el balear l’havia guanyat a Roland Garros, a Wimbledon i a Austràlia. En terra, en gespa i en pista dura. Ja no sabia què fer. Estava desesperat. Tot i això, Federer no va llançar la tovallola aquell dia i vuit anys després va batre Nadal en una final a Melbourne. Sinner ha trigat molt menys temps a treure’s l’espina. També ha tingut la sort dels campions perquè contra Dimitrov estava perdut quan el búlgar va haver d’abandonar. Va aprofitar l’oportunitat i no li poden posar ni un però a la victòria contra Alcaraz. Entre campions el més normal és l’alternança, no el domini absolut d’un sobre l’altre. Alcaraz no sabia el que era perdre a Wimbledon des del 2022 ni tampoc sabia el que era cedir en una final del Grand Slam. Algun dia havia d’arribar. És gasolina per al futur.
