L’anunci estrella de cada estiu, aquell que publicita cervesa mediterràniament, enguany ha apostat per la nostàlgia. Llogar la mateixa casa sense rentavaixella, amb els mateixos veïns, i el mateix paisatge, i la mateixa platja, i el mateix bar i la mateixa gent, com plantegen els protagonistes, és una utopia. Perquè la casa la va comprar un fons d’inversió, hi construí apartaments de luxe que no et podries permetre. I els veïns ja no poden viure aquí, se’n varen anar fa temps. La platja està petada d’influencers que posen per a les selfies, i de cotxes i de motos d’aigua i d’altres embarcacions que no respecten les boies, molt manco els banyistes i l’entorn.
El bar el traspassaren: ara hi ha un chill out com els que sortien als primers anuncis de la mateixa marca de cervesa, ple de gent com la que també sortia en aquells anuncis, espots que venen l’autenticitat tot reduint-la a estètica i esbarjo. Un estil de vida que no existeix, un record convertit en souvenir, un escenari de vacances on no hi cap la realitat del rècord de turistes, el rècord del preu del lloguer, el rècord de temperatures. Un paradís perdut.
En perdre el paisatge, perds els teus punts de referència; ja no coneixes ningú
Com ha de ser el mateix de sempre, si la mar està més calenta que mai, i fins ara no hi havia incendis de sisena generació, i aquelles clàssiques tempestes d’estiu han esdevingut danes devastadores? Si les inundacions ja no són només cosa de quatre goteres i treure aigua del garatge amb el motxo. Si la calor “anormal per a l’època” és la nova normalitat. De petits, ma mare s’exclamava quan el termòmetre de les Avingudes de Palma marcava trenta graus; per als seus nets això no té res d’extraordinari.
Lee tambiénEl capell vermell
Mentre ella treballava a la ciutat, els meus germans i jo érem amb mon pare al port on la família estiueja des que mon pare era nin. Fins fa poc, encara podíem recórrer els mateixos carrers, saludar la mateixa gent, anar a la mateixa platja, nedar a la mateixa mar de tots els estius. Però el bar va tancar i hi feren apartaments. I esbucaren el vell convent i hi construïren més apartaments. I faran més apartaments al restaurant on anàvem amb els amics, que també ha tancat. En perdre el paisatge, perds els teus punts de referència. Ja no reconeixes el que t’envolta. Ni coneixes ningú. No hi ha cap sempre possible perquè ja res no és el mateix.