Els aficionats i simpatitzants del pecat anirem on ens manin però amb el cap molt alt. No ha sortit mai dels nostres llavis la frase: Aquest vespre no sopo!
Jo estic a favor que la gent sigui feliç, molt feliç. Com més feliç és la ciutadania, menys despesa en sanitat, millors són les prestacions conjugals i l’amor és en l’aire, d’on venen els refredats d’estiu, mancats de prestigi social, a diferència dels d’hivern, tan solemnes.
Hi ha tres perfils –panxuts, apol·linis i penques– que més diuen la frase trampa
Què porta una persona que acaba de cruspir-se un dinar opípar a proclamar: “Aquest vespre no sopo”? Per què renega del plaer de què acaba de gaudir i es compromet a ficar-se al llit sense sopar, sabent que li agrada? Potser en aquells moments postcoit de les migdiades d’estiu se li acudiria dir: “Aquest vespre ni que es presenti Laura Dern – call me, anytime – jo no moc ni un dit ni dos”?
Pel que sembla, els espanyols panxuts són proclius a la frase. Tot té la seva explicació. L’home panxut ha perdut prestigi reputacional i on abans lluia “corba de la felicitat” ara pateix rebuig del mercat exterior i esbroncades del domèstic, de manera que el molt incomprès es veu obligat a prometre després de fer un bon dinar que no soparà, ni tan sols una magdalena de Bujaraloz.
Lee tambiénYamal tus, Catalunya sua
Els apol·linis i les apol·línies –no s’han de confondre amb els dionisíacs, que s’apunten a totes– han pujat al carro, sobretot a casa dels sogres, on han devorat la paella després de donar-los consells dietètics tota la setmana. L’apol·lini i l’apol·línia troten a l’estiu i no viuen en pecat, viuen en mala consciència permanent respecte al menjar. Es diria que on alguns hi veiem plaer, ells hi veuen una nosa.
Hi ha un tercer perfil d’“aquest vespre no sopo”. Destaca per la seva capacitat de reinventar-se sense anar al psicòleg i és molt capaç d’obrir la nevera cap allà les deu de la nit amb l’excusa de comprovar si hi ha algun iogurt caducat o restes i aleshores té la barra de fer-se el sacrificat i encara immolar-se per la memòria dels seus avis, fills de la postguerra, als quals no va sentir dir mai: “Aquest vespre no sopo”. Ja no som el que mengem. Som el que no mengem.
