“De debò que tu, tan català, acabes de demanar un iced matcha? Ja només falta que el proper dia que vingui a Barcelona em citis a fer un brunch!”, em va deixar anar fa uns dies un amic milanès mentre esmorzàvem en una cafeteria de mala mort –això sí, de tota la vida– a l’Eixample. “No hauries de confrontar patriotisme i esperit cosmopolita; respecte a la tradició i predisposició als canvis en els costums”, vaig replicar. Encara que els déus em condemnessin a no sortir mai més de l’habitació, el meu món sempre serà el món i el meu jardí un lloc més propici a les coses estranyes i exòtiques que no pas a les comunes.
Us confesso que em vaig prendre el meu primer iced matcha latte fa tan sols uns mesos, en un Starbucks del districte financer de Riad, més per formar part del grup que per necessitat de sadollar la gana o la curiositat. Tot i que en general soc un home de rutines –fa mig segle que esmorzo biquini i suc de taronja–, des del viatge aràbic no he deixat de prendre infusions d’aquest te verd tan polièdric. Hi contribueix el fet que Madrid, Barcelona i tot el país assisteixen a una veritable obertura massiva de locals especialitzats, que a més el serveixen en tots els formats imaginables: en forma de beguda, gelat, cookies o pastís; amb llet de vaca, civada o fins i tot de coco. Sol, amb gel o amb xocolata. Amb aquest desembarcament de sabors, qui es resisteix a prendre’n?
En defensa pròpia, vull ressaltar les bondats nutritives del matxa, però encara més la seva justificació estètica i ètica.
Com sabeu, el te matxa o or verd és una beguda popular japonesa –al seu dia importada de la Xina–, famosa arreu del món pels seus beneficis per a la salut: estimula la ment, relaxa el cos, enforteix el sistema immunitari i, segons expliquen, fins i tot prevé la càries. A diferència del cafè, no altera el ritme cardíac, no fa pujar la pressió arterial ni provoca acidesa. Vaja, que, juntament amb la pólvora i l’habilitat per copiar, és una de les grans contribucions xineses al món.
Sempre serà més útil formar part d’una societat oberta a les novetats que no pas anquilosada
També hi ha raons estètiques –no només de postureig– que m’han portat al matxa. Prendre un matxa fred a les vuit del matí, al Bonsai del carrer Casanova, just quan comencen a rugir les persianes del mercat del Ninot i passen els taxis de groc i negre –encara sense turistes– és extravagant però genuí, cool i universal però molt característic. A més, si ho penseu amb deteniment, potser no hi ha tanta diferència entre el tallat precipitat d’altres temps i el matxa d’avui. A tot estirar, el format healthy i take away, que ha substituït la companyia del vell solitari prenent un cigaló per la renovada indiferència del jove desarrelat i abstret amb el seu iPhone, els cascos i el got de cartró. Tan diferents en les formes com semblants en la seva solitud, que és la de sempre.
Al final, al meu gust per aquelles fulles verdes moltes afegiu-hi també les raons polítiques, ja que penso que sempre serà més útil formar part d’una societat oberta a les novetats que no pas anquilosada; tan capaç o més d’exaltar-se amb el que és nou com de preservar el que és vell. I de sentir-ho com a propi. Així ho vam fer amb els tomàquets, el cafè o els canelons, oi? I amb els restaurants xinesos, japonesos, peruans, mexicans, indis..., veritables museus ambaixadors de les respectives tradicions culinàries allà on arrelen.
Lee tambiénAurora
Tenint en compte que gairebé el 25% de la població resident a Barcelona és d’origen estranger, i que anualment visiten la ciutat uns 15 milions de turistes, suposo que val més fer de la necessitat virtut i saber adaptar-nos als nous hàbits de la globalització que embrancar-nos a garrotades amb la diversitat. Condició? Que siguin autèntics, honestos i capaços d’integrar-se a la tradició que els acull.
Penso en el meu pròxim matxa, que me’l prendré a l’ Ikenocha del carrer París, i sento unes ganes irrefrenables de viatjar al Japó. Però de sobte recordo que no puc, perquè les nostres autoritats han decidit que, abans que el vol des de Barcelona, cal potenciar el Madrid- Tòquio d’ Iberia. No passa res. Jo continuaré sentint-me igual de català, espanyol i cosmopolita. Això sí, mentre espero el vol directe, me n’aniré a fer uns sonsos i un arrosset a la Barceloneta. Perquè, quan em sento discriminat, m’emprenyo i no practico el que predico.