A les pel·lis d’indis i vaquers, m’avorria que els bons fossin sempre els mateixos. Llavors jo era una nena que aplaudia quan el ros guapo tallava cabelleres negres a tort i a dret. No tenia perspectiva ni criteri, perquè tots dos s’adquireixen amb el temps. Tot i això, em semblava evident que els llops, les madrastres i els gegants dels contes eren d’allò més malvats. També em resultava obvi que les fades eren la salvació del món.
Més endavant em va tocar entendre que no tot és blanc ni negre, que els matisos són la salsa de la vida, però que a més m’encantaven els personatges de novel·la complexos i contradictoris: redemptors o redimits, guerrers o supervivents.
Fins que vaig aprendre que el mal existeix de veritat. Aquest mes de juliol un jurat popular ha considerat culpable per unanimitat una dona que ha omplert de titulars els mitjans de comunicació. Es tracta de Montserrat Nin, de quaranta-quatre anys, per l’assassinat de la seva parella, Aleix Álvarez, de quaranta-sis, a Barcelona, després de mesos de maltractament físic i psicològic extrem. La història d’aquesta dona demostra que sovint la realitat supera la ficció. El seu modus operandi consistia a buscar persones dèbils amb qui creava dependència i actuava de la manera més malvada possible. Un pèrit l’ha descrit com la “tètrada fosca: narcisisme, maquiavel·lisme, psicopatia i sadisme”, capaç de discernir perfectament entre el bé i el mal, i de planificar el patiment de la víctima durant mesos.
Nin ha estat condemnada per assassinat després de mesos de maltractament físic i psicològic extrem
El mal fascina la humanitat des de fa segles. Nombrosos estudiosos i literats s’han preguntat quins són els motius pels quals algú pot causar el mal de manera deliberada. A Crim i càstig, Dostoievski explora a través del personatge de Raskólnikov la naturalesa del mal. En un moment donat i davant l’execució d’un crim, sorgeix la reflexió: “No he matat una persona, sinó un principi. Jo només vaig voler atrevir-me, res més”.
Lee tambiénProhibida la generositat
Atrevir-se a què?, em pregunto. Potser a reivindicar la maldat. No existeixen les justificacions, res no ho explica. Montserrat Nin, que s’enfronta a trenta-sis anys de condemna, és un exemple que, malauradament, no hem de somiar inferns per veure el mal.