Ha succeït fa tan sols uns dies, concretament dissabte, però si alguna cosa està clara és que la festa del divuit aniversari de Lamine Yamal serà un dels esdeveniments més comentats de tot l'any. En els últims mesos, el jove s'ha convertit en un dels futbolistes més cotitzats de tot el mercat, i la seva popularitat no deixa d'augmentar tant dins com fora del camp. Grans marques, patrocinadors, esdeveniments… tots volen el noi de moda entre les seves files, i el Barça ja l'ha blindat amb una clàusula de 1.000 milions d'euros i un contracte fins al 2031 quan, per inversemblant que sembli, encara tindrà només 24 anys.
A aquest còctel de popularitat, joventut i atracció mediàtica que ha atret la festa cal sumar-lo que, a més, el jove ha estat denunciat per l'Asociación de Personas con Acondroplasia y Otras Displasias Esqueléticas con Enanismo. Segons l'organització, contractar persones amb nanisme com a entreteniment a la festa constitueix un acte “denigrant i discriminatori” i han anunciat que emprendran “accions legals i socials” per salvaguardar els drets de les persones amb discapacitat.
La psicòloga Roser Gort, especialista en la clínica del Doctor Estivill, assegura que la festa de Lamine va ser de tot menys discreta, doncs hi havia un gran secretisme al voltant d'ella, una llarga llista de convidats mediàtics i una estètica pensada per impressionar, i això és una cosa que a nivell psicològic revela moltes més coses del que pot semblar:
La seva festa s'ha convertit en un dels grans focus mediàtics de l'any
“Més que una trobada amb persones properes semblava un espectacle per al món amb un missatge clar: ‘mireu el que puc fer’. Des de la psicologia, aquest tipus d'esdeveniments reflecteixen algo més profund que el desig de celebrar l'arribada d'un any més. Parlen d'una necessitat de validació externa: una recerca de reconeixement, admiració i aplaudiment. I això no és estrany en joves que assoleixen l'èxit molt aviat. Quan la identitat encara no està formada del tot, és fàcil que es construeixi entorn del que un té i no a qui és”, sentència.
Aquí la pregunta clau no és quant va costar la festa, sinó per a què es va fer. Era un acte de celebració genuïna? Sincerament, no ho crec
Segons Gort, això en psicologia es coneix com a autoestima heterònoma, és a dir, una autoestima que no neix de l'interior, sinó que depèn completament de les reaccions externes, la qual cosa sol indicar que és fràgil. A més, en aquests casos, la imatge es converteix en la principal font d'autoestima, ja que el valor personal es mesura pel que els altres veuen, comenten i envegen. El problema és que quan aquella imatge no va acompanyada d'autoconeixement, humilitat i vincles reals, acaba funcionant com un pegat que tapa una inseguretat no resolta:
“Aquí la pregunta clau no és quant va costar la festa, sinó per a què es va fer. Era un acte de celebració genuïna? Sincerament, no ho crec. Era una manera de dir-li al món: ‘mira del que soc capaç’? És probable”, explica.
A més, la psicòloga assegura que una altra conseqüència de portar aquest estil de vida és la dificultat per construir relacions autèntiques. En el moment vital en què es troba Lamine, acabats de complir els 18, les amistats haurien de ser un pilar fonamental en el seu desenvolupament personal. El problema és que quan s'està envoltat de persones atretes pels diners i la fama és complicat diferenciar qui està amb tu per qui ets i qui pel que tens:
A la festa van assistir una gran quantitat de celebritats mundials
“Això en psicologia es diu vincle condicional: relacions que només es mantenen si l'estatus, l'èxit o el poder continuen presents. Això genera un tipus de solitud molt particular: la del que està acompanyat, però no se sent estimat. Qui hauria acudit a la festa si totes aquelles excentricitats no haguessin estat presents? De vegades fa por respondre a això”, explica.
Viure des de fora cap a dins desconnecta a la persona de les seves veritables necessitats. La teatralització del poder és, en molts casos, una forma de protecció
A més, un altre dels aspectes que més ha cridat l'atenció de la festa ha estat la seva estètica general. Des dels vestits a l'estil mafiós fins a un pastís decorat amb pistoles d'or, tot semblava tret d'un videoclip o d'una pel·lícula de gàngsters dels 90. Per a Roser Gort, aquest component teatral no és casual. Segons explica, molts joves que viuen molt exposats a les xarxes socials construeixen la seva identitat com si fos una marca personal, representant un personatge constant: “En psicologia l'anomenem falsa autoimatge: una versió exagerada i controlada d'un mateix que busca impressionar, però que no connecta amb la part real, emocional i vulnerable de la persona”.
Gort assenyala que el problema amb aquella imatge hiperproduïda és que mantenir-la requereix un esforç continu, i això acaba passant factura: “Viure des de fora cap a dins desconnecta a la persona de les seves veritables necessitats. La teatralització del poder és, en molts casos, una forma de protecció. Una cuirassa que projecta fortalesa, però que en el fons amaga por de no ser suficient sense l'espectacle”, assegura.
Fins i tot el pastís d'aniversari ha estat del més comentat de la festa
Més enllà del purament estètic, un dels punts més controvertits de la celebració va ser la contractació de persones amb nanisme com a part de l'entreteniment. L'Asociación de Personas con Acondroplasia ja ha anunciat accions legals, però Roser Gort subratlla el component emocional que s'amaga darrere d'aquest tipus de decisions: “Encara que no hi hagués mala intenció, convertir una persona en decorat o en part del xou únicament per la seva aparença és reduir-la i cosificar-la. Això indica que encara hi ha valors, com la sensibilitat social, que no s'han desenvolupat del tot”.
Per a la psicòloga, més que una qüestió de maldat, sol tractar-se d'immaduresa emocional i d'una recerca constant d'impacte: “No n'hi ha prou amb fer una festa. Ha de ser la més comentada, la més viral, la més diferent. I això pot ser un senyal que Lamine no se sent suficient sent ell mateix. Necessita fer una cosa fora del comú per sentir que té valor”. Per això, Roser Gort insisteix que més enllà de l'èxit futbolístic, el que el jove realment necessita ara són referents adults, acompanyament emocional i espais on poder baixar el personatge i simplement ser ell mateix.
