Escopim-los a la cara

Pedro Sánchez ha clamat per la immigració regulada i ordenada des de Mauritània. El discurs del president arriba en un moment en què dormisqueja la regularització extraordinària de mig milió de persones en situació il·legal a Espanya que semblava imminent. El president ha adornat el seu discurs de voluntat pedagògica amb els habituals missatges que vinculen la sostenibilitat del creixement econòmic amb el manteniment dels fluxos d’arribada de persones vingudes de fora i l’obligada solidaritat dels espanyols per ser nosaltres els que abans marxàvem a l’estranger.

En paral·lel, Torre Pacheco o Piera. A Múrcia, assajos de pogroms, i a Catalunya, una mesquita calcinada. També el CEO i el CIS augurant un fort creixement de la ultradreta, l’oferta electoral de la qual pivota principalment sobre l’assenyalament de l’immigrant. Sumeu-hi el PP endurint el discurs per no perdre pistonada pel flanc dret. No us quedeu a Espanya. Aixequeu la mirada i dirigiu-la als EUA de Trump. I de tornada a aquesta banda de l’ Atlàntic, sorpreneu-vos amb mitja Europa recuperant el control de fronteres, preneu nota que Grècia ha eliminat de facto el dret d’asil. Apunteu que la presidenta de torn del Consell de la UE, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, impulsa propostes polítiques que fins fa poc temps semblaven patrimoni de la dreta radical.

La crida de Sánchez a una immigració regulada és un desideràtum impossible

La panoràmica és desoladora. Vista del front o del revés, el diagnòstic és el mateix: estem asseguts a sobre d’un volcà que amenaça erupció. L’augment de la temperatura, les fumaroles i les sacsejades associades amb el moviment del magma apunten en aquesta direcció.

Aquest és el gran debat polític i social del present. El que va començar com una gotera amenaça d’esfondrar el sostre. La immigració ha canviat els parlaments. Amb aquesta última es guanyen i perden eleccions. I és precisament això últim el que fa que la conversa racional entre les elits polítiques sigui impossible. És sabut que l’incentiu electoral és dirigir-se a l’estómac i no pas a la raó. Males notícies per afegir a les males notícies.

Amb independència de la mirada de cadascú sobre el fenomen immigratori, hi ha una qüestió prèvia innegociable. Cal vomitar sobre qui incentiva la caça del moro. Les ràtzies nocturnes a la recerca de carn humana per apallissar remeten exactament al que són: un acte criminal que només la pitjor mena d’una societat pot perpetrar. Xusma que competeix per l’última posició en baixesa moral amb els que diu combatre, com seria el cas de l’animal que va apallissar l’avi de Torre Pacheco, detonant dels esdeveniments d’aquests dies.

Torre Pacheco amainarà, la mesquita de Piera es reconstruirà. Però continuarà aquí, quan aterrem en la calma, la mateixa necessitat de mirar-nos al mirall i interpel·lar-nos sobre la sostenibilitat de la convivència i la pau social en una societat atemorida per la velocitat a què ha canviat i continua fent-ho el paisatge humà. Delinqüència i degradació de serveis socials al marge, la batalla tendirà a agreujar-se perquè ja és d’índole gairebé territorial. Ha passat a tot Europa, i Espanya no és diferent. El retard no ha servit per aprendre, només per esperar pacientment que les coses arribessin al mateix punt d’ebullició que altres països van assolir moltíssim abans. Ja hi hem arribat.

Sense control de fronteres efectiu, sense revisar la política d’exempció de visats, sense treure del carrer els que delinqueixen, sense enviar el missatge que a Espanya no hi haurà possibilitat de regularització per a qui arribi il·legalment –a excepció de qui acrediti de debò la necessitat d’asil–, sense aplicar criteris restrictius en les prestacions socials que alleugin la convicció de greuge dels ciutadans espanyols que no són vulnerables encara, però que lluiten cada dia per no arribar a ser-ho, la crida de Pedro Sánchez a una immigració regulada i ordenada no és més que un desideràtum impossible. Com també ho és la solució màgica de les deportacions, basta demagògia impossible de dur a la pràctica. Només que, com més greu es torni el problema, més ràpida i intensa serà la fugida de vots cap als que deshumanitzen els nostres iguals només per haver nascut en un altre país o resar a un déu que ens és desconegut.

Actueu. Deixeu de pensar com haurien de ser les coses i preneu nota de com són. I, sobretot, de com s’han tornat. I sí, mentrestant i tantes vegades com sigui necessari, escopim tots junts als esquadrons nocturns que surten de cacera i als que els incentiven a fer-ho aprofitant-se de la baixa qualitat del cervell que els ha donat la sort.