El dur pla d’ajust financer presentat dimarts passat pel primer ministre francès, François Bayrou, és considerat per alguns analistes com una acció “kamikaze” o un autèntic “harakiri”,
ja que les possibilitats de morir políticament en l’intent són
molt altes.
Les reaccions als anuncis, que inclouen la congelació de les pensions i dels salaris de funcionaris el 2026, a més de la supressió de dos dies festius, deixen molt clar que hi ha una majoria molt hostil a l’ Assemblea Nacional. Els números no surten, com tampoc no li van sortir a Michel Barnier, el predecessor de Bayrou al palau de Matignon, enderrocat el 13 de desembre després de només tres mesos al càrrec.
En vuit anys, Macron no ha pogut posar ordre als comptes de l’Estat i ha abocat el país a la inestabilitat
La pinça entre l’extrema dreta i l’esquerra amenaça de tornar a ser letal. El rebuig de La França Insubmisa ( LFI, esquerra radical) es donava per descomptat, ja que aquest partit ha volgut fer caure Bayrou des del primer dia perquè el considera il·legítim. Però els ecologistes i els socialistes també s’han mostrat furiosos. Aquests últims, que van tolerar els últims pressupostos i van salvar el primer ministre, estan molt inclinats a tombar-lo la pròxima vegada. Se senten enganyats perquè el diàleg per revisar la reforma de les pensions no va aportar res.
Pel que fa a l’extrema dreta, les declaracions dels seus líders han estat violentes i a favor de la censura, si bé hi podria haver al final dubtes sobre si l’estratègia del caos els convé, ja que el seu objectiu és conquerir l’ Elisi el 2027. El més probable, tot i això, és que trobin motius per fer caure l’ Executiu.
A l’oposició al Parlament s’hi pot afegir la mobilització al carrer, que a França comporta greus riscos d’ordre públic. La secretària general del sindicat CGT, Sophie Binet, va avançar que hi haurà protestes si el pla d’ajust es manté. “Ja està bé de demanar-nos de treballar més per guanyar menys”, es va queixar.
Bayrou tindrà un respir durant l’estiu. Les sessions ordinàries de l’ Assemblea Nacional es reprendran a l’octubre. El moment clau serà la votació del pressupost. Si el Govern constata abans del vot que no tirarà endavant, recorrerà al cèlebre article 49-3 de la Constitució per aprovar-lo per decret. Això implica automàticament la presentació d’una moció de censura de l’oposició. I aquí és on es decidirà tot. Barnier va caure en aquesta seqüència.
La conjuntura mostra el fracàs de vuit anys de macronisme, incapaç de posar ordre als comptes de l’ Estat, malgrat els múltiples avisos. El president de la República sempre ho justifica per les crisis extraordinàries, com la pandèmia o la guerra d’ Ucraïna, tot i que els seus crítics li recorden que altres països les han gestionat molt millor. Encara va agreujar més les coses la dissolució anticipada de l’ Assemblea, l’any passat, cosa que va abocar a una situació política molt inestable, de precària governabilitat.
El crepuscle de Macron, el mandat del qual expira la primavera del 2027, té aires de ser turbulent, per a ell i per al país. Potser Bayrou ho aposta tot a aquesta dramatització de les coses perquè sorgeixi un consens in extremis que eviti el pitjor.
