El reconeixement, la fama, els copets a l’esquena, l’aparició als mitjans de comunicació amb declaracions i fotografies que passaran a la posteritat és una cosa a l’abast només d’uns quants. Una realitat molt evident en matèria de donacions i trasplantaments d’ òrgans, sobretot d’aquests últims, en què el resultat acostuma a ser positiu, una festa de la vida, amb un pacient que tenia una qualitat de vida pèssima, o que estava a punt de perdre-la, i que gràcies a un donant desconegut i un meravellós equip mèdic d’un prestigiós hospital autoritzat per fer aquestes complexes intervencions (només 40 a Espanya) aconsegueix no només salvar-la. També guanyar anys a la vida.
Però tot aquest festival d’alegria s’oblida dels 145 hospitals sense programa de trasplantaments, però abocats en la recerca de possibles donants. I dels quals pocs o ningú parla, malgrat que gairebé el 40% dels donants (gairebé un miler) procedeixen d’aquests centres situats en capitals de província, ciutats o comarques.
Els 9.000 donants d’aquests hospitals han possibilitat en deu anys 20.000 trasplantaments
Aprofitant el dia del Donant, la ministra de Sanitat, Mónica García, i la directora general de l’ Organització Nacional de Trasplantament ( ONT), Beatriz Domínguez-Gil, van voler mostrar el seu reconeixement als professionals d’uns centres que treballen fora del focus a la recerca de donants.
I que ho fan bé. Els últims deu anys, 8.821 persones
han donat òrgans en hospitals que no fan trasplantaments. Aquests donants han possibilitat la realització de 20.040 trasplantaments (versus 32.594 en hospitals amb programa de trasplantaments); en particular: 11.806 trasplantaments renals, 5.058 d’hepàtics, 1.794 de pulmonars, 1.076 de cardíacs, 293 de pàncrees i 13 d’intestinals (en deu ocasions combinats amb altres òrgans abdominals).
Fernando Segura, coordinador de trasplantaments de l’hospital Virgen de la Victoria de Màlaga, es mostra molt satisfet amb la feina que fan, tot i que no vinguin acompanyats de lloes. “Nosaltres garantim que, si algú en vida volia donar, ho pugui fer, independentment del tipus d’hospital on hagi ingressat el pacient. I això és molt satisfactori”, paraules que ratifica Elena Gallego, coordinadora de l’hospital de Càceres i que reconeix l’eufòria que li provoca quan truca a l’ ONT per saber com ha anat el trasplantament amb els òrgans donats pel “seu” pacient i li diuen que tot ha anat bé. “No us puc desxifrar l’alegria que sento en aquells moments”, indica.
I això que aquests professionals han d’actuar quan la família està passant un dels pitjors moments que qualsevol es pot imaginar, la mort del seu ésser estimat en qüestió de minuts. Amb una gent destrossada pel dolor, amb la pena esgarrapant-los l’ànima... “i malgrat això, quan els ho planteges, quan els dius que els òrgans del seu familiar poden salvar moltes vides, la gran majoria diuen que sí”, relaten emocionats. Com ho justifiquen? “Molts recorden que una vegada els va dir que ell donaria o perquè coneixent-los com els coneixen, saben que això els agradaria. Acabar la vida salvant les d’altres pesa molt”, expliquen.
I quan aquelles famílies se’n van, quan tot acaba, la immensa majoria se n’acomiaden esbossant un somriure, aquest que et surt quan ets conscient que has pogut fer alguna cosa per a altres persones, relata Gallego. “Jo sempre els dic que tenen molts motius per sentir-se orgullosos del seu ésser estimat i, després de la donació, en tenen un altre més”, indica.
En aquest acte també hi va ser Yaiza Ortiz de Zárate, coordinadora de trasplantaments de l’hospital Príncipe de
Asturias, d’Alcalá de Henares. Amb ella, l’ Emeterio i l’ Ana, marit i filla d’una altra Ana, una dona que va morir en aquest hospital i que va donar el seus òrgans. “Quan ens ho van plantejar, no ho vam dubtar. És el que la meva mare hauria volgut”, indiquen.
