Metges amb humanitat
Trobar metges amb humanitat és més que un consol, és una alegria, una esperança, i més si formen altres metges, i ell, com a catedràtic de Medicina de la UAB, ha format 4.000 alumnes. Va fundar i va ser cap del servei de pneumologia de l’hospital Vall d’Hebron fins al 2014, 46 anys. Reivindica la medicina amb temps, escolta i humanitat. A finals del mes passat va presentar al Col·legi de Metges de Barcelona dos llibres molt especials, i la sala d’actes es va omplir amb més de 300 persones, metges i pacients. A Un homenatge a Sònia Morell. Reflexions d’un metge i pare, aprofundeix sobre la mort de la seva filla per càncer; a Ull clínic (tots dos publicats per Méderic Ediciones) ho fa sobre el nostre sistema sanitari. Insisteix en la solidaritat com a única sortida assenyada i a deixar un món més just per als que vindran.
La contaminació mata?
Moltíssim. Nou milions de persones a l’any al món i a Espanya unes onze mil. Mata més que la sida, la tuberculosi o la malària.
Infarts, ictus, MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica)...
Fins i tot càncer de pulmó en persones no fumadores. Respirar aire brut des que neixes et retalla la vida.
Quin aire vol dir?
El que respirem cada dia en ciutats com Barcelona. He vist estudis sobre embarassades: la pol·lució altera el desenvolupament neurològic del fetus. Això no és sostenible.
Com he de cuidar els meus pulmons?
Eviti el tabac, faci exercici suau (amb caminar n’hi ha prou), vacuni’s, faci’s un TAC encara que fumi poc, el càncer és silenciós i traïdor, i sisplau no corri per la Diagonal.
Doncs està molt en voga.
Respirem 18 vegades per minut, però quan correm pugem a 40 vegades per minut. Això multiplica l’exposició a la pol·lució. És com beure aire contaminat amb palla. Els pulmons ho filtren tot, però no són invencibles. Córrer per carrers amb trànsit, com ara la Diagonal, és un còctel tòxic.
Dos cigarrets al dia són perillosos?
Sí. Les dones japoneses casades amb fumadors tenen el doble de càncer de pulmó que les que no conviuen amb fum. El tabac és una barbaritat, i la pol·lució, una altra. Avui sabem que mata més que la sida, la malària o les guerres.
Va estar al peu del canó quan tothomfumava.
Sí, fins i tot els metges fumaven. Jo vaig deixar de fumar als 27 quan vaig veure el que passava. El 45% de la població fumava. Avui és el 21%.
Va ser pioner en el primer trasplantament pulmonar amb èxit a Espanya.
Ho vam fer possible després de quatre anys comprant porcs per entrenar els cirurgians i viatjant per aprendre’n. Ens va avançar un equip a Madrid, però el seu pacient va morir l’endemà.
Vostès van operar una jove de 18 anys amb èxit el 1990.
Un cirurgià anglès em va dir: “El primer no és qui ho fa, sinó qui el dona d’alta”. Avui ja hem fet més de 1.600 trasplantaments.
La contaminació és ubiqua.
Els plàstics, el metà dels animals de granja, cotxes, avions, vaixells, el radó que emana del subsol, el plom de les bateries..., tot suma i tot es respira.
Què ha entès com a metge, després de 50 anys exercint amb intensitat?
Que el temps amb el pacient és clau. No es pot exercir medicina en deu minuts per pacient. Això és criminal. Els errors costen vides i diners públics. La medicina s’està deshumanitzant i atrapant en burocràcia. Jo dedico hora i mitja a cada visita. És l’única manera decent de treballar.
Segur que ha fet amics.
Ser metge és un privilegi. Ajudar i que t’ho agraeixin és impagable. Tinc milers de pacients, i sí: molts ja són amics. És una sort. Però també he après que la vida és molt fràgil.
Existeix l’ull clínic?
Sí. Però no és intuïció màgica. És estudi, hores de lectura, experiència acumulada. Saber escoltar. Tenir temps. Sense història clínica el diagnòstic falla el 75% de vegades.
Com va viure la malaltia de la seva filla?
Va ser duríssim. Era un càncer d’ovari borderline. La vam operar, semblava superat, però va recidivar als set anys. Va començar llavors una batalla de vuit anys més. Ho vam intentar tot. Vaig consultar els millors especialistes del món. Ella mai no va perdre l’esperança i jo, tot i saber que era molt greu, tampoc no l’hi vaig treure. Va morir fa sis anys.
No hi ha consol per a la pèrdua de fills.
La vida no és justa, però pot ser digna. Morir als 50, amb cultura, amor i una vida plena, és més del que tenen milions, això em va ajudar a col·locar el dolor en perspectiva, tot i que fa mal igualment.
La mort el va reconciliar amb el misteri?
Amb res. Em va reafirmar que no hi ha res més que això. Que la nostra tasca és deixar el món una mica millor. No crec en el cel, ni en miracles, però sí a cuidar els que tenim a prop, i a ajudar els que venen darrere.
La Sònia no és enlloc?
No. Com deia la mateixa Sònia, som com ovelles al camp, un dia es moren i s’ha acabat. Per això cal centrar-se a deixar aquest món millor del que el trobes. Les altres coses no m’interessen.
Què val la pena en la vida?
La solidaritat, que és el que ens ha permès evolucionar. Vivim gràcies al fet que ens hem cuidat els uns als altres. Ajudar sense esperar res a canvi dona molt.
I què l’ha decebut?
La insolidaritat quotidiana. Aquella persona que aparca ocupant dues places perquè no li ratllin el cotxe, aquest egoisme minúscul que és el gran destructor de l’espai comú, i que és com es comença a trencar la societat.
