Pacte secret PP-PSOE

Soc fumadora. I tot i que fa anys que m’he passat a aquests trastos de vapor que no combustionen, no aconsegueixo treure’m l’addicció a la nicotina. I va ser així, consumint nicotina, que vaig estar a favor de la llei del tabac del 2005 i també de la versió més restrictiva del 2010. Defenso els espais sense fum o les campanyes que alerten de la nocivitat del tabac, els entenc com una millora col·lectiva, per bé que personalment continuo fumant i em fastigueja momentàniament no poder fer-ho quan vulgui. Ni soc un referent moral universal ni ho pretenc ser.

Em vaig pronunciar, en públic i en minoria total, en contra de l’escarni que li van fer a Soraya Sáenz de Santamaría a les portes del seu domicili mentre el seu nadó i la seva mare eren a casa. Els meus companys de tertúlia radiofònica s’alineaven amb l’argument que els escarnis són “xarop democràtic” (i hi afegien, a més: “És del PP, s’ho mereix”). I si bé el jutge els va donar la raó a ells i no a mi considerant l’escarni “un mecanisme ordinari de participació democràtica de la so­cietat civil i expressió del pluralisme dels ciutadans”, em continua semblant malament. Aquestes maneres de fer política em molesten epidèrmicament i racionalment.

Una cosa semblant em va passar anys més tard amb el xalet de Galapagar i la piscina en forma de ronyó. Mal gust a banda, i constatada la hipocresia proverbial de la parella Iglesias-Montero, l’únic que em va semblar jutjable políticament és que jus­tament aquest tema privat el fessin un ­tema polític en forma de consulta a les bases del seu partit. Una altra vegada en minoria, perquè moltíssima gent del meu entorn estava dolguda (sic) i decebuda i no paraven de parlar del tema i de replantejar-se el vot.

L’àmbit personal és polític?

Hi vaig pensar l’altre dia quan tot el que va quedar del ple al Congrés sobre la corrupció i la cimera de l’OTAN va ser la dura acusació personal del líder de l’oposició al president: “De quins prostíbuls ha viscut vostè? Ha estat partícip a títol lucratiu del negoci de la prostitució i ara la vol prohibir?”. Hi vaig pensar i vaig pensar en les filles del president Sánchez, que tot això deu ser duríssim per a elles i que no és gaire bo per a la resta.

El 1969, Carol Hanisch va escriure un assaig que es va convertir en un eslògan dels anys setanta: The personal is political. Aquesta frase va ser essencial per a la segona onada del feminisme perquè efectivament hi ha molts aspectes personals que són polítics. Ho són per a un homosexual en un país integrista, per a una dona que vol ser mare en un país sense polítiques públiques, per a un jove que vol escoltar música transgressora en una dictadura. Però em fa la sensació que hem anat a l’altre extrem i hem deformat la idea que l’àmbit personal és polític per convertir-la en: el polític és només l’àmbit personal.

De vegades penso que hem importat tot el que és dolent i res del que és bo d’aquesta prevalença del personatge sobre l’individu dels països d’arrel protestant on, per exemple, no es pot ser ateu o solter per ser president dels Estats Units per bé que res d’això no sigui un requisit constitucional.

En tot cas, el que em preocupa més d’aquesta política de vol gal·linaci i puntada de peu a la canyella de la qual els he esmentat l’últim exemple de Feijóo, però també podria haver transcrit qualsevol tuit del ministre Puente o qualsevol exabrupte de Rufián, és que ens encamina a un escenari complex en les pròximes eleccions perquè, desenganyeu-vos, la cursa a la baixa de l’“i tu més” només té dos recipients: l’abstenció i Vox, que segons les dades de l’últim CIS ja és la primera força en intenció de vot dels que no van participar en les últimes eleccions i dels joves.

Fa anys que els ciutadans espanyols no veiem un pacte sobre res. Ni en habitatge, ni en defensa, ni en fons europeus, ni en finançament autonòmic, ni, per descomptat, en cap tema que serveixi per preparar més bé el nostre futur. Per no veure no vam veure ni Sánchez ni Casado reunits durant la pandèmia. Al pacte a què assistim aquests dies, acusar-se de ser més corruptes que l’altre i de ser indecents personalment, entre narcos i prostíbuls, és l’únic pacte que veuran. Un pacte secret que els portarà a perdre suports i confiança en els seus propis electorats. Vox passarà de 50 diputats. I faig curt.