Tal vegada sigui oportú recordar des d’aquestes planes de La Vanguardia, tan vinculada als darrers mesos d’Antonio Machado, que el proper 26 de juliol es compleixen 150 anys del naixement del poeta.
Si Sevilla va ser la ciutat en què va veure la llum, Barcelona va ser l’última on va viure, després del seu pelegrinatge des de Madrid a València i a Rocafort, abans d’haver de marxar a l’exili, un fred 22 de gener, amb la seva mare, Ana Ruiz, el seu germà José i la seva cunyada Matea, en el cotxe que els va enviar el doctor Puche Álvarez, director general de Sanitat.
El viatge fins a Cotlliure, on tant el poeta com la seva mare moririen, ell el 22 de febrer i ella tres dies després, va ser duríssim. Abans d’arribar a l’hotel de madame Quintana, van parar a diversos llocs, dormiren al paller d’ una masia de Viladasens, i a Cervera de la Marenda, en un vagó de tren aparcat en una via morta. Els darrers quilòmetres els van fer a peu, l’Antonio molt envellit, amb una bronquitis que, complicada amb la pneumònia, hauria de causar-li la mort, quasi no podia caminar, i la seva mare, que preguntava si faltava molt per arribar a Sevilla, va haver de portar-la a coll Corpus Barga.
Mentre l’Antonio peregrinava fins a l’exili, el seu estimadíssim germà Manuel s’havia hagut de quedar a Burgos, en zona nacional. El 18 de juliol del 1936 l’havia enxampat allà, sense poder tornar a Madrid. Havia anat a Burgos per felicitar pel seu sant una cunyada monja i allà va ser empresonat durant tres dies, a conseqüència de l’acusació del periodista Mariano Daranas, que, després de llegir una entrevista de Blanche Messis a la revista parisenca Comoedia, va deduir que Machado se sentia “obligat” a quedar-se a Burgos i que comparava l’aixecament militar amb la guerra carlista. Després de sortir de la presó no li va quedar cap més remei que mostrar la seva adhesió a l’Espanya de Franco, tant en els versos com en l’actitud personal, encara que cal destacar la valentia del seu article “El quinto no matarás” ( Abc , 2/IV/1946), després de l’afusellament de Cristino García Granda, en el qual llegim: “Es pot morir per una idea” però “no es pot matar per una idea”, perquè “idea que comença per matar no triomfa mai”.
Manuel Machado va visitar en diverses ocasions Barcelona, allotjat gairebé sempre a l’hotel Sant Agustí de la plaça del mateix nom. El 1909 va contemplar des d’allí els excessos de la Setmana Tràgica, que van impedir el viatge de lluna de mel de l’Antonio i la Leonor per trobar-se amb el seu germà gran, ja que el tren que els portava a Barcelona no va poder passar de Saragossa.
Barcelona forma part des de l’any 2020 de la xarxa de Ciutats Machadianes
L’Antonio no coneixeria Barcelona fins a l’abril del 1928 quan va estrenar Las adelfas al teatre El Dorado. Segurament aquells dies no s’imaginava que acabaria per residir en aquesta ciutat. Primer a l’habitació 214 de l’hotel Majestic –on la magnífica suite 209 fou batejada amb el nom del poeta– i més endavant a la torre Castanyer.
Barcelona forma part des del 2020 de la xarxa de Ciutats Machadianes. Per aquest motiu Monique Alonso i Josep Playà van publicar el 2021 Antonio Machado a Barcelona, la reunió d’articles del poeta apareguts a La Vanguardia, i l’Ajuntament va dedicar a Antonio Machado un carrer i una placa al districte de Nou Barris.
Lee tambiénLa protesta del mar
Enguany, la magnífica exposició Los Machado, Retrato de família, a cura d’Alfonso Guerra i coordinada per Eva Díaz, després de ser inaugurada a Sevilla, ha visitat Burgos i Madrid. Tant de bo es pogués veure també a Barcelona.
Cal esmentar que Machado, en aquest mateix diari (“Desde el mirador de la guerra”, 6 d’octubre del 1938), va escriure amb elogi sobre la ciutat: “En aquesta egrègia Barcelona –hauria dit Mairena en els nostres dies–, perla de la mar llatina, i en els camps que l’envolten, i que jo m’atreveixo a dir virgilians, perquè s’hi dona un perfecte equilibri entre l’obra de la naturalesa i la de l’home, m’agrada rellegir Joan Maragall, mossèn Cinto, Ausiàs March, grans poetes d’ahir, i d’altres, grans també, dels nostres dies. Com a través d’un cristall, acolorit i no del tot transparent per a mi, la llengua catalana, on jo crec sentir la muntanya, els camps i la mar, em deixa veure alguna cosa d’aquestes ments il·luminades, d’aquests cors ardents de la nostra Ibèria. I recordo el gegantí Llull, el gran mallorquí”.