Enmig d’una maror política cada vegada més impressionant, el president de la Junta d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla (Barcelona, 1970), és una de les figures puntals del Partit Popular. Pel pes objectiu d’Andalusia i pel calendari electoral: el juny del 2026 s’haurien de celebrar eleccions al Parlament andalús. Divendres La Vanguardia va entrevistar el president Moreno Bonilla a Sevilla.
Primer balanç
Hem introduït la mentalitat emprenedora a Andalusia”
Moment de balanç andalús Com el resumiria?
Crec que el balanç és raonablement bo. Fa cinquanta mesos consecutius que abaixem l’atur. Ara mateix som la comunitat que crea més empreses a Espanya i superem Madrid i Catalunya, per poquet. Crec que hem aconseguit introduir l’element emprenedor a Andalusia, però les nostres empreses haurien de guanyar dimensió. Resumint-ho: Andalusia ha guanyat reputació i presència internacional, s’ha despertat econòmicament, hem passat d’una economia passiva a una economia activa, és líder en treballadors autònoms.
Punts febles, insuficiències, problemes no resolts?
Com els deia, ens falta guanyar en dimensió empresarial. Hem d’enfortir el sistema sanitari i ens queda pendent el problema de l’habitatge, molt urgent, especialment a la ciutat de Màlaga.
Hi ha protestes creixents a Andalusia per la sanitat. Què passa?
Hem augmentat el pressupost de sanitat gairebé un 50%, un 47% per ser més exactes. Hem incorporat 28.000 nous treballadors sanitaris. Hem obert cinc hospitals. Llavors, quin és el problema? És el mateix de Catalunya, el mateix de Madrid i el mateix d’ Astúries. Hi ha vacants en una sèrie d’especialitats. Anestesistes, pediatres, metges de família... Aquesta falta d’especialistes afecta el servei. Segon problema: el progressiu envelliment de la població. Una població que consumeix més serveis sanitaris i més fàrmacs d’última generació que cada vegada són més cars. Més metges que es jubilen, cosa que ens crea un coll d’ampolla. Dit això, Andalusia dedica el 7% del producte interior brut a la sanitat. El 30% del pressupost de la Junta d’ Andalusia es dedica a la sanitat. M’agradaria que hi hagués un gran pacte d’Estat, especialment entre els dos grans partits, sobre el futur de la sanitat pública. Amb l’actual ritme d’envelliment arribarà el moment en què serà inviable tal com la coneixem avui. Abans que arribi aquest moment seria necessari un pacte d’Estat. Els serveis sanitaris estan dissenyats per a una població més jove. Pot arribar un moment en què la sanitat pública per a tot i per a tothom amb una població cada vegada més gran sigui inviable.
Pensa en la possibilitat d’avançar les eleccions andaluses?
La meva intenció és esgotar la legislatura. Tot i això, hi ha incerteses en el panorama polític, econòmic, social i fins i tot geopolític que ens obliguen a estar oberts. La meva intenció és votar el juny del 2026, però no tindria sentit convocar dues vegades a les urnes en un curt període de temps. No tindrien sentit unes eleccions generals i unes eleccions andaluses en un breu lapse de temps.
El seu principal contrincant serà María Jesús Montero, vicepresidenta primera del Govern. Què n’opina?
Pel que sento al carrer i pel que llegeixo als estudis demoscòpics, crec que la senyora Montero, lluny de ser un revulsiu per al Partit Socialista, és més aviat un factor de paràlisi. Parlem d’una persona que fa més de setze anys que té funcions dirigents, amb Manuel Chaves, amb José Antonio Griñán, amb Susana Díaz, amb Pedro Sánchez... No veig frescor en l’oferta socialista. Representa més el passat que el futur. A l’última enquesta del Centre d’Estudis Andalusos, coneguda aquesta setmana, el PSOE se situa per sota del 20% a Andalusia i seria la tercera força política a les províncies d’Almeria i Huelva, per sota de Vox.
El PSOE paga el cas Cerdán a les enquestes. Tindrà cost per al Partit Popular el que es fa públic de l’exministre Cristóbal Montoro? Els expresidents José María Aznar i Mariano Rajoy hauran de demanar perdó?
Ja veurem com evoluciona la investigació judicial. Si algú hagués de demanar perdó, seria el senyor Montoro. Em sembla molt raonable que immediatament hagi cursat baixa del Partit Popular.
Sembla que Vox capitalitza l’actual acumulació de malestar i neguit a Espanya.
Vox és en aquests moments una força consolidada. Com fan altres forces polítiques a Europa, Vox s’aprofita de les pors de la gent per proposar solucions fàcils a problemes complexos. Amb dos rotllos pretenen oferir solució a problemes complexos. La immigració, per exemple. Aquesta és avui la seva principal línia de campanya i això els reporta rèdit. A mi em preocupa, em preocupa molt, que s’utilitzi una cosa tan complexa per provocar por de la societat.
I quina ha de ser la resposta?
Què hem de fer la resta de les forces polítiques? Crec que hem de fer dues coses. La primera és posar més control a les fronteres. El Govern de Sánchez no té política migratòria, per això han arribat milers d’immigrants a les nostres costes. D’aquí el malestar. Espanya necessita immigrants? Sí. En necessitem. Amb una taxa de natalitat de l’1,1%, qui mantindrà els serveis públics essencials, les pensions, la sanitat pública, la dependència? Segona pregunta: qui vol treballar a sota d’un plàstic a Almeria amb un 50% d’humitat i a temperatures altíssimes? Qui vol treballar en la construcció? Falten camioners, falten treballadors de la construcció, falta personal a la restauració. Espanya, per tant, necessita immigrants. Tot i això, han d’arribar de manera ordenada i regulada perquè puguin rebre la formació professional necessària. Si arriben de manera il·legal desenes de milers de persones, sense formació, al final els condemnem a viure en condicions semblants a les dels països d’origen. I alguns cauen en la delinqüència. Així i tot, no oblidem en cap moment que els immigrants són persones, persones que en molts casos han arriscat la vida per anar a la recerca d’una vida millor. La fórmula més ràpida perquè tinguem un problema greu amb la immigració a Espanya és el descontrol.
Es podrà resoldre el problema dels menors no acompanyats a les Canàries?
Ens diuen que hem de rebre 700 nens i adolescents quan els nostres serveis ja estan al cent per cent. Apa, 700 nens que necessiten instal·lacions especialitzades i serveis adequats, psicòlegs, pedagogs, serveis socials, mesures de seguretat, normes de comportament. S’improvisa. No es pot tractar aquests nens com si fossin mercaderia com fa el Govern de Sánchez.
Quants immigrants hi ha a Andalusia?
La població estrangera a Andalusia representa el 9,8% del total. [El percentatge de població estrangera resident a Espanya se situa en el 13,4%].
Exageració.
Mirin, el Govern va malament no només pels problemes del PSOE amb la corrupció, va malament perquè Espanya ha
deixat de funcionar. Una prova d’això és la falta de planificació en la política migratòria. Sobre algunes coses es pot no tenir política, però la qüestió migratòria és una qüestió d’ Estat!
La polarització ho rebenta tot.
La polarització l’ha buscada el Partit Socialista. Vaig ser al debat d’investidura de Pedro Sánchez [el novembre del 2023] i va ser una experiència molt desagradable. Han traçat una ratlla: o blanc o negre. Si ets a l’altra banda de la ratlla ets un fatxa. Ets un fatxa perquè no estàs d’acord amb el Govern. A l’altra banda, tots són progressistes raonables. Això no és admissible. La societat espanyola està plena de matisos i aquests matisos han de ser presents en el debat polític. El que ha buscat Pedro Sánchez és arraconar-nos, col·locar-nos en una cantonada del quadrilàter juntament amb Vox. A Alberto Núñez Feijóo des del minut u l’han intentat destrossar. Ha rebut tota mena d’atacs i de desqualificacions personals. No crec que ara es pugui exigir més contenció a Feijóo i a la direcció del PP. Crec que el sanchisme serà una excepció en la política espanyola. Crec que molts socialistes també ho volen. Parlo amb molts alcaldes socialistes i capto aquest pressentiment. El PSOE d’avui és una franquícia del sanchisme. Sánchez s’ha apropiat de la marca. Alguna gent diu: “A veure si el PSOE desapareix”. No! Espanya necessita un PSOE d’ Estat, un partit socialdemòcrata assenyat i raonable, un partit de centreesquerra amb punts de coincidència amb el Partit Popular que permetin el pacte.
Quina és avui la relació del Partit Popular amb el PNB?
Amb el PNB partim d’una situació complexa. Una setmana després d’haver votat a favor dels pressupostos del 2018 i d’haver tancat un pacte de legislatura amb el Partit Popular, es van afegir a la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy. Finals de maig del 2018. Això genera una enorme desconfiança. Aquesta desconfiança es pot curar, però això necessita temps.
PP i Junts s’envien missatges xifrats?
Junts és, en part, hereva de Convergència i Unió. El seu líder va declarar la independència de Catalunya unilateralment, saltant-se la Constitució i l’Estatut de Catalunya, i va trencar el marc de convivència. Com comprendran, és complicat que el PP s’entengui amb Junts. Tot i això, al recent congrés del partit, Alberto Núñez Feijóo va dir que està obert al diàleg amb tots, menys amb Bildu. Crec que a Junts els ha faltat autocrítica. Van perdre les últimes eleccions catalanes. No crec que hagin fet gaire bon negoci amb Sánchez. No entenc per què les bases de Junts no demanen de girar full. Trobo a faltar un partit catalanista pragmàtic i raonable. Em sembla que a Junts encara hi ha nostàlgia del procés. No és possible la independència de Catalunya. No és possible. És una utopia. A partir d’aquest principi de realitat cal reformular la política.
I arribem finalment al finançament. El finançament singular de Catalunya.
Permetin-me que primer els digui una cosa: crec que Catalunya té un avenir brillant al davant. Catalunya té un futur interessant si abandona la nostàlgia del procés. Crec que Salvador Illa té un pacte amb ERC que el condicionarà, però també crec que Illa és prou pragmàtic per dur a terme una política transversal, que és el que jo veig des de la distància. Per tant, a Catalunya la veig més serena i més fixada en la realitat.
Finançament singular.
No estic d’acord amb una quota catalana, de la mateixa manera que tampoc no estaria d’acord amb una quota madrilenya. Cal preservar la solidaritat territorial. Imaginem que Alemanya decidís deixar de ser solidària a la Unió Europea. Els alemanys defensen els seus interessos però saben que han de vendre els seus productes al mercat europeu. A Alemanya li interessa que a Europa hi hagi classes mitjanes amb bon poder adquisitiu. Podríem dir el mateix de Catalunya. No li convé abandonar la solidaritat. Molts productes catalans es venen a Andalusia, moltíssims.
No es parla d’una quota catalana.
Ens ho diuen, les autonomies recapten i després passen comptes amb l’ Estat. Fa uns mesos, la senyora Montero, ministra d’Hisenda, deia que aquest model era inviable. L’Estat no pot perdre mai el paper redistribuïdor de la riquesa. La nostra comunitat no pot acceptar que es canviï el model unilateralment. No podem acceptar que s’imposi una minoria, ja que Esquerra Republicana és una veritable minoria a Espanya. La meva obligació és oposar-m’hi. Catalunya es mereix un millor finançament? Sí. S’ha de treballar perquè tingui un millor finançament? Sí. Des d’ Andalusia donem suport al fet que Catalunya tingui un millor finançament? Totalment, totalment, totalment. Si parlem sobre un model comú, segurament tindrem molts punts d’acord, per exemple, en el factor població. Tot i això, singularitat significa sortir del que és comú i sortir del que és comú significa trencar. Catalunya no és
el País Basc, que té poc més de la població de la província de Sevilla. No és Navarra, que té poc més de la població de la ciutat de Màlaga. Catalunya té més de vuit milions d’habitants i això pot trencar tots els equilibris.
