El desembre del 2022, pocs mesos després de l’inici de la invasió a gran escala russa d’ Ucraïna, la jove tàrtara Lenie Umérova, resident a Kíiv, va emprendre un viatge a Crimea per veure el seu pare, malalt de càncer. Umérova, que ara té 27 anys, se n’havia anat a viure a la capital ucraïnesa el 2015, un any després de l’annexió il·legal de la península per Rússia, per estudiar i eludir l’obligació d’adoptar la nacionalitat russa. La seva família es va quedar a Crimea.
Per anar a Crimea a veure el seu pare, Umérova va viatjar fent marrada per Romania, Bulgària, Turquia i Geòrgia. Quan va intentar travessar Rússia, era l’única persona amb passaport ucraïnès a bord de l’autobús, i va ser detinguda. Va començar per a ella un captiveri de gairebé dos anys en diversos llocs de Rússia, semblant al que pateixen entre setze mil i vint mil civils ucraïnesos retinguts il·legalment en presons russes, segons estimacions del Defensor del Poble d’ Ucraïna. Umérova va ser alliberada el setembre del 2024 en un intercanvi de presoners entre Moscou i Kíiv.
“El meu delicte va ser rebutjar el passaport rus; al control van veure que el meu lloc de naixement és Crimea, i em van demanar per què llavors no tenia passaport rus; això va ser al principi, perquè després van començar a fabricar acusacions contra mi, com ara que era una espia ucraïnesa”, explica Leniie Umérova en conversa amb La Vanguardia a Berlín.
Umérova viu altre cop a Kíiv, on treballa en màrqueting de moda, i va anar a la capital alemanya a un acte de l’ Institut Pilecki, centre públic polonès d’investigació i divulgació històrica amb seus a Varsòvia i Berlín.
La decisió que la llavors nena se n’anés a viure a Kíiv es va prendre en família, en el marc de dues agressions russes en la memòria: l’annexió unilateral del 2014 i la deportació el 1944 dels tàrtars –la majoria dones, nens i ancians, ja que els homes combatien a l’ Exèrcit Roig– ordenada per la Unió Soviètica de Stalin. “Malgrat l’annexió, la meva família s’hi va voler quedar. Això és una cosa que de vegades fora no es comprèn. Però Europa ho ha de comprendre. Crimea és la nostra pàtria. La meva àvia va ser deportada a l’ Uzbekistan, allà van néixer els meus pares; ella encara plora quan ho recorda. Van poder tornar a Crimea, i després de tants esforços s’hi han volgut quedar”.
“Rússia vol fer creure al món que els ucraïnesos dels territoris ocupats donen suport a l’ocupació”
Umérova insisteix que “molta gent s’ha quedat a Crimea malgrat l’opressió russa, malgrat que una trucada delatora d’un veí pot significar l’arrest, i no és perquè els agradi Putin o perquè els agradi el clima càlid; és perquè és la seva casa ancestral”.
En el moment de l’annexió russa, els tàrtars representaven al voltant del 12% de la població de Crimea, que s’acostava als dos milions d’habitants. Van rebutjar l’ocupació i van boicotejar el referèndum d’ingrés a Rússia. Els líders de la comunitat estimen que des del 2014 se n’han anat de la península uns cinquanta mil, però la majoria s’hi va quedar.
S’enfronten a molta pressió: “Crimea va ser ocupada fa més d’onze anys, i la gent encara protesta, es resisteix com pot. Però els russos els diuen que, si no adopten el passaport rus, no podran accedir a l’educació, ni inscriure les seves propietats i ni podran sortir de la península; per això la gent es veu obligada a acceptar aquest document de la vergonya”.
El seu cas –una tàrtara de Crimea aferrada al seu passaport ucraïnès– va aixecar ira. “ Rússia vol fer creure al món que els ucraïnesos dels territoris ocupats donen suport a l’ocupació”, diu Umérova sobre una propaganda que també té lloc a les zones ocupades, totalment o parcialment, a l’est i el sud: Donetsk, Luhansk, Kherson i Zaporíjia.
A la detenció a la frontera la va seguir un periple de presó en presó: de les de Vladikavkaz i Beslan, a Ossètia del Nord, al Caucas; al centre de detenció de l’ Agència Federal de Seguretat (FSB) de Lefortovo, a Moscou, amb inversemblants càrrecs d’espionatge. Va estar sempre aïllada.
Umérova diu que els tàrtars no obliden la deportació per Stalin el 1944: “La meva àvia fou enviada a l’Uzbekistan”
“Només una vegada van posar a la meva cel·la una altra dona, que em feia preguntes sospitoses, i jo callava”. Va patir tortura? “En interrogatoris em van apuntar al front amb pistoles, i a la nit picaven amb porres la porta metàl·lica de la meva cel·la. Vaig patir maltractament. Vaig passar per moments especials sobre què no vull parlar; em van fer algunes coses que fan als presoners de guerra. Però puc dir que vaig ser més afortunada que una altra gent”, explica, i subratlla que el seu advocat, un lletrat rus especialitzat en drets humans, va obrar sempre amb professionalitat.
Lenie Umérova intenta tirar endavant la seva vida a Kíiv (“és complicat, patim gairebé cada nit atacs de míssils russos”) i manté l’esperança. “ Ucraïna continuarà lluitant, no tenim alternativa, i a Crimea la gent espera que algun dia Crimea torni a Ucraïna, més aviat o més tard, perquè no hi ha motivació per viure sota l’ocupació russa”.
