Els que són prou grans i tenen prou memòria recorden un mural que sobresortia en un dels carrers cèntrics de Teheran al començament de l’evolució islàmica. Hi deia: “El nacionalisme està en contra de l’islam”. Irònicament, 46 anys després, a la placeta de Vanak, no gaire lluny d’on alguna vegada es va llegir aquesta consigna, hi ha un monument a Araix, l’heroi persa que va donar la vida per defensar l’ Iran.
Apareix amb el seu arc enlaire i disparant la fletxa que delimita les fronteres del territori. Aquesta mateixa imatge es repeteix en un gran mural pintat a la façana d’un dels edificis de la cèntrica placeta.
Els radicals carreguen contra el president Pezeixkian, Israel i els Estats Units
Però aquesta vegada, i per adaptar-lo encara més als temps que corren, se’l veu acompanyat de míssils que van en la mateixa direcció cap a on apunta la seva fletxa.
Les autoritats volen presentar el programa de míssils com a estendard de l’orgull i la unitat nacional que va anar creixent a mesura que avançava la guerra dels 12 dies contra Israel.
Aquest sentiment s’intenta mantenir viu per cohesionar una societat que amb els anys està més i més dividida.
“Pel bé de l’ Iran, poso la meva vida en l’arc, les fletxes dels d’ Araix partiran el cel”, diu el lema que l’acompanya. Per molts observadors incauts, és obvi que el text esmenti la paraula Iran ,
però no ho és per a la majoria dels habitants d’aquesta nació que
des del 1979 ha estat testimoni de com el concepte de nació iraniana ha estat relegat a favor del concepte república islàmica o nació islàmica.
El nacionalisme va ser perseguit i molts dels seus defensors van acabar a la presó.
“Per mi, aquesta unitat i aquest amor per la nació iraniana que ara volen reconèixer és només una façana. No veig cap acció real al darrere per conservar-la”, diu la Mina, una advocada de 43 anys que va sortir per primera vegada a protestar contra la República Islàmica el 1999.
“És cert que es va crear una unitat durant la guerra, perquè el país estava sent atacat, però no era una unitat entorn de la República Islàmica sinó de l’Iran”, explica la Mina.
El que passa a la placeta Vanak és només un de tants exemples que es veuen al país des de la guerra dels 12 dies, quan les autoritats van recórrer a herois de l’antiga cultura persa –que molts clergues han volgut mostrar com durant èpoques en què es vivia en la ignorància– o a altres referents nacionalistes.
Durant la guerra, les emissores emetien cançons que recordaven les lluites de l’Iran, incloent-hi Ei Iran , la mateixa que va demanar d’escoltar el líder suprem la nit d’Aixura, quan va aparèixer per primera vegada des del començament de la guerra. En lloc de versos que recordessin el martiri de l’ imam Hussein a Karbala l’any 680, com és tradició en aquesta època, l’aiatol·là va optar per la versió musical que havia fet famosa Mahmud Karimi, un dels seus intèrprets d’elegies més estimats.
No era una elecció arbitrària, sinó que anava en línia amb el que havia dit dies abans en un missatge pregravat a la nació arran de l’alto el foc.
El líder suprem va esmentar 20 vegades la nació iraniana en lloc de parlar de la nació islàmica, a què va fer referència només una vegada. I tant ell com altres personalitats de la República Islàmica han agraït la unitat que el país va demostrar durant la guerra.
Encara així, hi ha un sector de la població –cada vegada més gran– que no només no dona suport al sistema sinó que també s’ha allunyat de la religió. El portaveu del Parlament, Muhammad Baqer Galibaf, va reconèixer en una entrevista que fins i tot les dones “sense hijab” havien defensat l’ Iran publicant històries a les xarxes socials.
“Ells temien que la gent s’aixequés en contra seu sense entendre que una cosa són ells i l’altra és l’ Iran”, diu la Fariba, una arquitecta de 32 anys.
“Hi va haver gent que va tenir la il·lusió d’un canvi, però si hi ha una cosa que ens uneix, a la majoria, és l’amor pel país”, va expressar aquesta dona, que es pregunta quant podran instrumentalitzar les autoritats aquesta unitat.
En Majid, un economista que treballa en importacions, diu que per ell la unitat es va acabar amb els atacs. “Si són sincers, han d’actuar”, diu. Coincideix, com molts, que les autoritats podrien començar alliberant els presos polítics que, després de l’atac d’Israel a la presó d’ Evin, van ser traslladats a algunes de les pitjors presons del país. El que és irònic és que alguns dels presoners més famosos, com ara Mustafa Tajzadeh, han rebut noves sentències els últims dies.
Dies enrere, el líder suprem va tornar a aparèixer a Teheran davant integrants de la judicatura per destacar la unitat de tots els iranians més enllà de la seva posició política i religiosa, que va suplicar que es conservi. Va demanar que les diferències internes no dinamitin aquesta unitat nacional, una cosa que cada vegada es veu més difícil en un escenari polític extremadament enfrontat.
La postguerra està marcada per una baralla ferotge entre el sector radical, que ha apuntat els seus càntics i fletxes contra Israel, els Estats Units i el president Massud Pezeixkian i tot el sector reformista.
A aquests aperturistes, els critiquen, entre altres coses, per defensar les negociacions sobre el programa nuclear, sempre sota la premissa que l’ Iran no cedirà en el seu dret a enriquir urani.
Diferents iniciatives volen aprofitar aquest moment per redirigir l’ Iran cap a una societat democràtica amb llibertat d’expressió. Una, la lidera l’ex primer ministre Mir Hussein Mussavi –sota arrest domiciliari des del 2011–, que demana un referèndum com a punt de partida d’una transició política. A aquesta iniciativa, hi donen suport 800 intel·lectuals i polítics reformistes.
“La guerra, més enllà de la unitat, ha obert la porta al debat. Veurem quant dura”, sentència la Mina, l’advocada.