La consellera d’ Economia i Finances, Alícia Romero (Caldes d’Estrac, 1976) rep La Vanguardia després de l’acord de finançament amb el Govern firmat dilluns.
L’acord bilateral
Vull destacar el paper de la vicepresidenta Montero, som aquí pel seu convenciment”
Sincerament, està satisfeta amb l’acord de finançament?
N’estic satisfeta. Els acords no són mai fàcils d’aconseguir. Vam aconseguir un pacte d’investidura amb Esquerra Republicana molt valent i ambiciós en què recuperàvem l’esperit de l’Estatut del 2005 i ara aquest acord l’hem treballat amb el Govern central amb una actitud molt receptiva. Tenint en compte el context polític, crec que han estat valents, sabent que els generaria moltes crítiques, però hem posat sobre la taula una nova arquitectura que esperem que es pugui presentar entre setembre i octubre.
Per aclarir les coses, Catalunya tindrà la clau de la caixadel que paguen els seus contribuents?
Per mi és clar. Catalunya recaptarà tots els impostos que es generen i amb aquests impostos es finançaran les despeses comunes de l’Estat i la resta es farà servir per finançar les nostres competències, les homogènies, les mateixes que té qualsevol comunitat, i les que no ho són, les que tenim nosaltres específicament i que constitueixen la nostra singularitat.
Doncs, llegit l’acord..., recorda a l’anterior negociació, la del 2009. Una cosa era allò a què s’aspirava i una altra el que al final es va pactar.
Hi ha diferències. Entre altres coses, perquè la feina que
fem entre el Ministeri d’Hisenda i la conselleria està molt alineada. Hi ha una arquitectura de base que per nosaltres és molt rellevant i que el Govern d’ Espanya respectarà en el model que ha de sotmetre a una negociació multilateral. Per aquesta raó hem estat molt prudents a l’hora d’escriure’l. Crec que tots hem anat evolucionant i avancem cap a un model de finançament amb visió federal i hi vull destacar el paper de la vicepresidenta María Jesús Montero. Som aquí per la seva feina i pel seu convenciment.
Entre l’escenari més pessimista, que estima un augment d’ingressos de 600 milions per a Catalunya, i el més optimista, que suggereix 25.000 milions, quin és el seu càlcul?
Tenim el marc polític. Encara no tenim les xifres i només les tindrem quan el Govern ens digui quant posa de més en el sistema. Fins aleshores és impossible saber quant li correspon de més a Catalunya. El 2009 va injectar 12.500 milions d’euros al conjunt del sistema. Si actualitzes aquesta xifra respecte a l’IPC acumulat dels setze anys transcorreguts estaríem entorn dels 18.000 milions d’euros. Tenint en compte aquestes xifres, el que seria raonable serien 20.000 milions per al conjunt del sistema, que permetrien aplicar l’anivellament entre les comunitats respectant el principi d’ordinalitat. Hi cal afegir el quitament del deute de totes les comunitats.
Vostès van crear un equipque havia de calcular aquestaxifra.
Al setembre lliuraran l’informe. Són set experts de diverses comunitats, entre les quals Madrid, País Basc, València i Catalunya. Els hem posat a treballar perquè arribin a un punt en comú per definir com es quantifica la solidaritat, quins serveis són homogenis...
Digui’ns-ho, per què un ciutadà de Vilanova del Camí, un municipi de la perifèria d’Igualada amb una renda per sota de la mitjana catalana, ha de ser solidari amb Andalusia o Extremadura?
Perquè formem part d’un Estat compost i la desigualtat de l’economia no funciona. Les societats han de ser tan poc desiguals com sigui possible perquè funcioni bé l’economia. No serveix de res tenir un territori molt potent com Catalunya si després tens una Espanya pobra. Això genera ineficiències. Catalunya vol liderar l’economia, però també han de passar coses a Espanya: que la gent es formi, que es creïn oportunitats, indústries... I cal posar els comptes en clar de tots. Amb l’actual sistema Extremadura rep 1.000 euros més per habitant que Múrcia. Per què?
I per què un ciutadà de Linares, a Jaén, ha d’acceptar que els catalans gaudeixin del principi d’ordinalitat?
Perquè és de justícia. Com més esforç fiscal i renda per càpita pots aportar més, però aquest ciutadà de Linares tampoc no veurà lògic que un català rebi menys quan és el que més aporta. Un anivellament total també pot desincentivar l’esforç. Es tracta de mantenir un cert equilibri, una certa igualtat en els serveis públics bàsics, però també hi ha d’haver diferències.
Tot i això, vostès són partidaris d’establir un mínim esforç fiscal.
Això apareix a l’acord. El nou model hauria de fixar un mínim d’impostos. El que han fet Madrid o a Andalusia, abaixar impostos als rics, no ho podran fer. Si abaixes impostos, perjudiques els serveis públics. Per tant, es fixa un terra perquè tots siguem capaços de generar uns mínims ingressos.
En el cas de Catalunya, la voluntat de recaptar tots els impostos implica reforçar l’Administració catalana en mitjans, en coneixement...
És un repte gegantí. L’ Agència Tributària de Catalunya té 850 treballadors i gestiona 5.000 milions. Només gestionar l’IRPF a partir del 2026 suposarà gestionar 30.000 milions. Això significa molta més gent treballant i molt més coneixement del que ara tenim, i és impossible adquirir-lo en tan poc temps. Ara, l’ Agència Tributària de Catalunya necessita una nova plataforma tecnològica perquè ni la Gaudí ni l’Espriu ens serveixen. La recaptació de l’IRPF necessitarà, almenys al principi, la col·laboració amb la Hisenda espanyola. Li posaré un exemple de la nostra situació: sap quants informàtics té l’Agència Tributària d’ Espanya a la plantilla? 1.500 informàtics. Sap quants en tenim nosaltres a la nostra Agència? Cap. Aquesta és la situació que ens hem trobat. I per nosaltres és clar que, si hem de fer una cosa que feia bé l’ Estat..., o la fem millor o no la fem. Necessitem anar a poc a poc, amb solidesa i seguretat.
Doncs... Almenys els inspectors d’ Hisenda no semblen gaire predisposats. Fins i tot dub-ten de la constitucionalitat delpacte.
Parlem d’un acord polític. No és inconstitucional modificar la Lofca i que l’ Estat delegui la gestió de l’IRPF. Ja establirem l’abast d’aquesta delegació. Cal una majoria per aconseguir-ho i aquí també faig una crida a Junts, que ara parla de concert econòmic però al programa electoral parlava de reformar la Lofca. Espero que s’hi afegeixin. Està bé somiar, però també fer coses.
ERC tampoc no sembla molt satisfeta.
ERC ha de ser exigent i exigir que el 100% del que va firmar amb el PSC aparegui. Hi apareix? Sí. Entenc que ERC voldria que a l’acord hi aparegués l’ordinalitat i no al preàmbul, però hem arribat fins on es podia arribar amb el convenciment que el Govern, quan presenti el model, ho respectarà.
Dues preguntes més: Brussel·les ha advertit Espanya sobre les seves condicions a l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell.
Respectem el que diu la UE, però creiem que el Govern ha actuat correctament defensant no només el Sabadell com a entitat, sinó el que representa. Només s’han posat condicions, no s’ha impedit l’opa.
L’última: a l’escenari pres-supostari de la Unió Europeaes posen en qüestió els fonsregionals.
Esperem que això canviï i que el pes de les regions aparegui perquè creiem que perdem força. La negociació és llarga. Hi treballarem amb altres regions.
