El cas Montoro és una bomba al cor de la confiança ciutadana en una de les principals institucions governamentals: l’Agència Tributària. El que s’ha sabut fins ara, al marge de quin serà el recorregut judicial del cas, fa estremir. En cas de confirmar-se el que de moment només té valor indiciari estaríem davant d’un dels casos de corrupció de conseqüències més greus de les últimes dècades.
Amb independència dels detalls de cada trama, el fons de la corrupció sempre té un esquema d’allò més bàsic: es tracta de trair l’interès general a favor del privatiu i personal escurant l’erari directament o indirectament. Tant és el modus operandi, ja que el resultat sempre serà el mateix: seran els ciutadans honrats els que compensaran amb els seus impostos les mil formes diferents que poden adoptar els sobrecostos derivats de la corrupció.
En aquest sentit, la presumpta trama organitzada al Ministeri d’Hisenda a l’època del ministre Cristóbal Montoro no és diferent, ja que remet al mateix objectiu de sempre: robar al ciutadà encara que sigui de manera indirecta. Només que en aquest cas, el suposat saqueig es produïa des del mateix Ministeri d’Hisenda i l’Agència Tributària, els principals motors de vol d’una democràcia liberal avançada en la qual s’obliga tots els ciutadans a participar en el seu sosteniment a través dels impostos.
La trama Montoro operava en tots els nivells possibles de corrupció tributària
La trama Montoro operava en tots els nivells possibles de corrupció tributària. Lleis a mida dels lobbies o empreses que passaven prèviament per caixa de la consultora fundada per ell mateix –banca, joc, energia, etcètera–, aprofitament de la informació fiscal de determinats contribuents –persones físiques o jurídiques– per ajudar-los o perjudicar-los discrecionalment, i accés privilegiat a determinats expedients per, prèvia modificació si resultava convenient, ajudar a alleujar la pressió judicial a la qual estava sotmès el PP per altres casos de corrupció.
Tot un tres en un que, en cas de confirmar-se, permetria afirmar que Cristóbal Montoro va fer del seu àmbit de competència ministerial un cortijo per al seu ús i gaudi, dels seus col·laboradors i socis, i també del seu partit. Un escenari realment grotesc que assimilaria el funcionament de l’Agència Tributària en la seva època a la de qualsevol república bananera. De tal manera que la primera obligació d’un ministre seria enriquir-se ell i els seus, sense deixar de banda els interessos de la seva formació política per poder continuar drenant el que és de tots cap a les seves butxaques durant tant temps com sigui possible.
Naturalment, el cas Montoro té la seva derivada política. Al PSOE li permet apostar per l’estratègia de l’empat amb el cas Cerdán-Ábalos. Per contra, el PP ha de destinar energia i recursos a un front amb el qual no comptava. Ja que, tot i que és veritat que el partit d’Alberto Núñez Feijóo no guarda cap relació amb Cristóbal Montoro i els anys en què aquest va ocupar la cartera d’ Hisenda, l’escàndol és prou rellevant per entelar greument el dolç moment que vivia aquesta formació política després de la celebració del congrés extraordinari. Ara bé, el fet
que els dos principals partits d’ Espanya competeixin a les portades amb afers relacionats amb la corrupció és, principalment, un galvanitzador del vot radical i antisistema que en aquests moments s’embutxaca principalment Vox.
El fet que PP i PSOE avui estiguin tacats per la corrupció és un galvanitzador del vot a Vox
Més enllà de les sigles, el que és veritablement important és novament l’amenaça de fallida definitiva de la confiança en les institucions per part del ciutadà. Descobrir que en plena època de retallades i pujada d’impostos, el mateix ministre que exigia als seus ciutadans que s’estrenyessin el cinturó era capaç de posar-se servilment al servei de lobbies i empreses per beneficiar-les a canvi de diners és una galleda d’aigua freda difícil de suportar. Com ho és també descobrir que les dades fiscals dels ciutadans estaven en mans d’algú capaç d’utilitzar-les al seu aire, com faria qualsevol dictadoret d’estar per casa que no ha de retre comptes a ningú.
Serà urgent que el Govern espanyol actual posi en marxa algun tipus de mesura que intenti obstruir la via de desconfiança que pugui generar aquest cas entre els ciutadans respecte a l’Agència Tributària. Hisenda continuem sent tots. I per això és imprescindible que s’arribi al fons d’aquest assumpte. Tant en la dimensió política com en l’empresarial i lobbística.